IUSTITIA OMNIBUS
Justícia per a tots. Arriba. Lentament. Però arriba. Per a acusats i acusadors. Per a tots. Lentament. Arriba. Finalment.
Mentre espere la meua dona (que quasi sempre acaba tard en el treball), del televisor mut del restaurant, on dinem quasi tots els dies ixen imatges successives: Jaume Matas, exministre amb Aznar, expresident del govern balear, arriba al Jutjat acompanyant pel seu musculós advocat. Rere arriba, saludant a tothom com una vedette, Antonio Alemany, el periodista contractat per Matas per fer-li els discurs que llegia, a més a més de fer-li el joc en la premsa parlant meravelles d’ell. Seuen al banc dels acusats a causa del contracte multimilionari i desproporcionat que feren els dos per realitzar aquesta tasca. És la primera de les vint-i-nou causes que portaran Matas als jutjats. Francisco Camps, expresident de la Generalitat Valenciana, i Ricardo Costa, exsecretari general del PP en aquesta Comunitat, apareixen en un racó de l’Audiència de València escoltant, fent carasses, els testimonis dels testimonis. És la “repetició” del judici que ja se’ls va efectuar en la premsa, fa dos anys, mitjançant la violació flagrant del secret d’un sumari secret, que algú va violar i a qui ningú ha demanat responsabilitats i, per la qual, tampoc cap dels mitjans de comunicació ha demanat perdó. Ara, des de la legalitat que pertoca a la Sala, les converses, privades, entre els acusats adquireixen caràcter de trama, de comboi per a causes injustificables, punibles. No les puc escoltar però ho he fet mil vegades, en les quals he sentit allà en el fons, un regust a violació de la intimitat de les persones, aquella intimitat que jo tant m’estime. La imatge es centra en els dos acusats, un fava i un llest, pense, dos niños bien que ara sabran com no s’han de fer les coses. José Maria Del Nido, advocat i president del Sevilla C.F. i Julian Muñoz, l’exalcalde de Marbella (el qual, els darrers anys viu entre la carcel i els jutjats), apareixen en la pantalla. Els dos han sigut condemnats pel cas Minutes, a causa del cobrament i pagament de minutes extraordinàries difícils de justificar. El jutge, Baltasar Garçon, que la propera setmana seurà al banquet dels acusats (després d’intentar no fer-ho, mitjançant tot tipus de recursos), perquè es va extralimitar, segons sembla, en l’exercici de les seues funcions autoritzant escoltes policials de les converses, privades, entre acusats de la trama Gurtel i els seus advocats. Diuen que molts del seus col·legues estan morint-se de gust pensant en la imatge del superjutge davant del tribunal. Iñaqui Urdangarin passeja la seua prestància principesca pel televisor sense veu. El gendre del rei va creure un dia que, ser-ho, era un seguell d’impunitat per a fer guanys estrafolaris a costa de tant de moniato com circula per aquest món de Deu i pels despatxos de funcionaris que es creien plenipotenciaris. Imatges d’un aeroport buit, caríssim, fruit de la megalomania de Carlos Fabra, expresident de la Diputació de Castello, un personatge impensable, una mena de padrí superb d’estomacs agraïts que, a més a més, havia encarregat a Ripolles una estàtua megalítica i costosíssima inspirada en la seua torta figura la qual, amb la que està caient, aquesta mateixa setmana està plantant-se en el fantasmagòric aeroport. Fabra, que ha jugat anys amb la Justícia i amb els temps de prescripció dels seus delictes ha vist com desprès d’haver aconseguit lliurar-se, en principi, de cinc d’ells, ara, el màxim tribunal ha dit que tindrà que respondre per tots. I per acabar la sessió telediàrica (havien passat ja més de vint minuts), les imatges d’un personatge, el qual, sens dubte omplirà pàgines i pantalles per l’especial tarannà canalla del seu delicte. És Francisco Javier Guerrero, exdirector general d’Ocupació de la Junta d’Andalusia acusat, pel seu propi xofer Juan Francisco Trujillo, d’apropiar-se més d’un milió d’euros procedents dels diners per a pagar els ERO i gastar-se’ls en cocaïna, festes i copes. Sols va faltar en el menú, perquè encara està en la cuina de la investigació, el cas Emarsa, el de la depuradora de Pinedo a València, el qual, ja veuran, quan s’acabe de coure, que es converteix en el judici estrella de la corrupció i del desficaci.
Justícia per a tots. Iustitia omnibus. Arriba. Lentament. Però arriba. Per a acusats i acusadors. Per a tots? Confiem que si! Lentament. Però que arribe. Finalment.
Pasqual Molina 