SORTEIG DE NADAL
Com que els maies havien dit que, ahir divendres, s’acabava el món i per si alguna vegada encertaven els catastrofistes, dijous encara no havia escrit el meu article setmanal. A l’advertir-me des de la redacció del diari, que aquest diumenge no hi ha secció de “La Safor”, que l’article es publicaria dissabte i havia de lliurar-lo aviat, aleshores em va entrar la pressa i vaig seure davant de l’ordenador i vaig decidir que, si no hi havia perspectives d’un futur sobre les quals opinar, hi havia tota una vida per a recordar! És temps de Nadal i en la meua infància, el Nadal començada un dia com hui, en el qual ja no anaven a escola. Era el dia del sorteig!
… Sobre la taula del menjador la meua germana i jo escrivíem aquell mati la carta als Reis Mags d’Orient. Jo demanava la caravana del Fort Apache i un baló de reglament. Ella, un vestit per a la seua nina, un “plumier” i una caixa de llapis de colors Alpino, però dels grans! De la cuina arribava una barreja de olors conegudes. La confitura de moniato per als pastissets i la de l’anís per a la massa dels rotllets. Ma mare ja estava acabant-los de fer. Em recorda que he d’ajudar-la amb les llandes de coure. Hem d’anar aviat al forn.
… “23.968, ¡Mil pesetas! 16.116, ¡Mil pesetas!”. Les veus dels xiquets del col·legi de San Ildefonso ixen monòtones de la ràdio de la saleta omplint d’il·lusió tots els racons de la casa. Des de bon matí. Ma mare juga tres paperetes d’un duro cadascuna: la de les clavariesses de la parròquia, la de la falla i una dels festers de no sé quin poble. Mon pare, abans d’anar-se’n a la faena, li ha deixat anotat, en un full de paper, el numero d’un dècim que juguen entre tots els companys del treball. “Què és un dècim?”, li pregunte jo a ma mare. Ella em respon: “Un número de loteria” i es queda tan panxa! Mentrestant, jo estic pensant si demane també als reis unes genolleres de porter de futbol. La meua germana ha decidit canviar el plumier per una cuina de jugar. “Vinga, al forn!” diu ma mare. He de posar-me la gorra i la bufanda de llana que m’ha acabat fa uns dies. Fent calça, des de la Fira! De color blau. La bufanda és massa llarga, he de donar-li unes quantes voltes al coll. La gorra porta dalt de tot una borla enorme. Al col·legi es burlen prou de mi.
El camí cap el forn de la senyora Marina no és massa llarg. Les cases tenen les portes obertes. Les veus dels xiquets de la loteria estan en totes. Salude, amb el cap Pepito “Paella”, el meu perruquer, sempre cantant, mentre treballa, al més pur estil “Gil Martí”. Ma mare no em deixa que em pare. Es fa tard per a coure els pastissos i les llandes ja comencen a pesar. Al forn hi ha cua, “Qui tinga pressa que se’n vaja” diu Paco el forner, aquests dies sempre de mala veta. Una dona comenta: “Què roïns que eren enguany els moniatos!”, una altra, que si són millor els de pasta d’aiguardent o els de ametlla, i aquella, que si en aquests et pots estalviar el sucre i la canyella! Ja ens toca! Paco em deixa acostar-me a la boca del forn. Amb la mà esquerra abaixa el contrapès que obri la porteta mostrant l’interior roig que et crema la cara. Amb la ma dreta agafa la pala més llarga, ja prou socarrada, i en un tres i no res diposita les nostres llandes en la part més fonda del forn. Quaranta-cinc minuts i estaran cuits!
Jo em quede fent guàrdia al forn. Ma mare torna a casa per arreplegar les llandes dels rotllos d’anís. Pot ella sola, pesen menys. Les dones parlen, “Ja ha eixit el ‘gordo’?”, “No, encara no”, “La de coses que faria jo si em tocara el ‘gordo’!”… I mentre em pregunte qui deu ser eixe “gordo”, d’on ha d’eixir, on estava amagat i per què ha d’anar tocant a la gent, jo decideix que, quan arribe a casa, canviaré la caravana del Fort Apache per un cotxe que he vist a casa Pastor, que li dones corda amb una clau i camina a soles.
Quan ma mare hi torna, carregada, la cara roja, bufant, diu que la senyora Anita, la veïna, li ha dit que a València ha tocat un premi gros. Que està molt repartit. “Quina llàstima no haver-ne comprat! Tant propet que ha caigut!”, amolla la senyora Lola “la Negra”, mentre arreplega la llanda de la coca de mida. “Si dona, a Valencia!” li diu ma mare. La senyora Leonor,“la Castellana”, pregunta: “Xicones, no os ha tocado rés?”. “Ni la pedrea!”, respon Lola “Garrofa”. “A mi, crec, que d’un número em tornen els diners”, diu la senyora Marina. Eixim del forn. Fa fred. Mentre tornem cap a casa carregats amb les llandes cuites i em pregunte què deu ser una pedrea i per què poden tornar-te els diners, ho tinc ja decidit, definitivament: demane ara el cotxe, la caravana del Fort Apache per a l’any que ve!
Pasqual Molina 