SINDICATS
Hui, diumenge, els sindicats tenen convocades manifestacions de protesta per tot Espanya. La de Madrid volen que siga memorable. Al llarg de la setmana els socialistes han anunciat que s’hi adherien. Per a rebel·lar-se contra les mesures que el govern actual ha hagut d’adoptar. Obligades per la situació d’angúnia econòmica actual de la qual, tots ells, són culpables: un govern del PSOE, inútil, el qual no va saber prevenir ni diagnosticar ni tractar el problema (perdó, per la simbologia medica); l’actitud “putativa” dels sindicats (indulgència, per la traducció equivocada i malintencionada de la parauleta); i el tarannà passiu i innoble del PP, que va permetre que el país s’enfonsara en la merda pensant —il·lusos!—, que ells ja ho arreglarien quan governaren (clemència, per la metàfora escatològica). Mobilitzen les masses per a protestar per una situació de la qual son uns dels principals culpables!
Jo hui necessite creure que les mesures del govern actual del PP, imposades o no des de fora, són necessàries. Imprescindibles! Necessite admetre que són justes i ajustades a la situació econòmica, laboral i social. Necessite estar segur que són les úniques i insubstituïbles per a conformar-me amb tots els sacrificis que haurem de fer, tots. A més a més crec que he de donar, d’antuvi, la meua aprovació a unes mesures que adopta un govern elegit per majoria absoluta i que, a més a més, no ha parat de prendre decisions. Un govern que governa! Aleshores, el sentit comú em diu que accepte confiat i la prudència em demana mantenir-me atent. Allò que no puc acceptar, ni acceptar ni confiar, és en l’actitud actual del PSOE, com a partit de l’oposició. Resulta irritant la protesta contra les mesures que ells no saberen adoptar i que indiquen ara (quin morro!), com s’han de fer les coses que ells no saberen fer. Veure ara el senyor Rubalcaba (un polític pel qual jo sempre he sentit i declarat respecte), en actitud de profeta redemptor i salvador no sols em decep, sinó que m’enfada ja que em sent tractat com un babau.
Però els que em tenen anestesiada l’ànima són els sindicats. No trobe adjectius ni epítets per a tanta barra. Durant els primers temps del govern de Zapatero, mentre Espanya se n’anava a la ruïna, els sindicats estigueren callats com a bons estomacs agraïts però quan, encara no fa dos anys, el seu govern benefactor fou situat contra les cordes, obligat a prendre mesures en contra de la seua ideologia però ja, des de la mateixa vora del precipici, ineludibles, els sindicats li convocaren una vaga general. Perquè el govern, obligat, va tenir que publicar un decret de reforma laboral que ells no saberen pactar amb la patronal. Una reforma mínima i encara lluny de la recomanada per la Comunitat Europea i els mercats internacionals. Els sindicats mossegaren així la mà de qui els donava de menjar. Aquell dies foren filtrades a la premsa, misteriosament, les xifres de les subvencions públiques que rebien els sindicats. Eren de verdader escàndol. Uns 25.000 milions de les antigues pessetes a CCOO i altres 25.000 milions de les antigues pessetes a l’UGT. A l’any. Per conceptes inversemblants. Ningú no va desmentir la notícia. Tampoc la del nombre d’alliberats sindicals que es va dir hi havia aleshores. Més de 200.000.
No seré jo qui qüestione el paper històric dels sindicats. De la seua importància en la lluita per unes condicions laborals dignes, de la seua pugna social a favor dels treballadors però, realment, signifiquen ara el mateix? Tenen tanta força i tan de poder? La seua estructura està d’acord amb els temps que corren? Els seus líders ho són tant?
Eixe any (en fá dos) el primer de maig, Dia del Treball, es feia a Madrid la tradicional manifestació organitzada pels sindicats. Abans era a la Casa de Campo amb la participació de milers i milers de sindicalistes, els quals, amb les seues famílies, omplien de gom a gom aquell gran espai curullant-lo de banderes i globus de colors i de pancartes i d’adhesius a les solapes amb lemes partidistes. Ara es celebrava a la Puerta del Sol. Al migdia, des de l’escenari, els principals líders sindicals d’Espanya dirigien la paraula als manifestants. Quan va acabar el parlament Fernandez Toxo, el de Comissions Obreres i començà el de Candido Mendez, de l’UGT, en la plaça no hi havien més de 500 persones. En eixe moment jo passava per allí. Queia un sol de justícia i em vaig parar per escoltar-lo però quan el senyor Mendez ja feia minuts parlant de la desgracies i necessitats d’Haití desprès del terratrèmol i res va dir de les desgracies i necessitats d’Espanya i què cosa anava a fer ell i el seu sindicat per a solucionar-les, me’n vaig anar de la plaça decebut.
Pasqual Molina 