ENAMORATS
En aquells contes de la nostra infància, els enamorats, els prínceps i les princeses, acabaven sempre casant-se mentre escoltàvem allò de: “I foren feliços i menjaren pastissos!”, o en castellà: “I fueron felices i comieron perdices!”. En els contes russos, el que es diu al final és: “Es casaren, visqueren junts molts anys i… Van morir el mateix dia!”. Morir el mateix dia, un desig compartit com a últim acte d’amor. Per no fer patir l’altre. Jo hui els contaré una història d’enamorats. La tendra història d’una història tendra d’amor. Que va acabar com un conte.
Lolita, ma mare, era una jove grosseta, bonica de cara i amb bon sentit de l’humor. Treballava al Carrer Major en la perfumeria de Bernabeu.
Pascual, mon pare, era un xic guapo i presumit que pareixia un galant de cinema i sempre anava vestit amb jaqueta i corbata. Era agent del jutjat que hi havia a la placeta dels Colomets.
Un dia ell va entrar en la perfumeria tot decidit, es va plantar davant d’ella i, amb el millor dels somriures, li va demanar:
— “Per favor, senyoreta, em dóna la meua colònia?”
Ella aguantà com pogué el somriure i, amb sornegueria, li va preguntar:
— “Quina colònia gasta vostè?”
Pascual, posant cara com de sorpresa, va inquirir fent-se l’interessant:
— “Que no sap encara quina colònia gaste jo?”
A la qual cosa Lolita, alçant el mentó desafiant, li va amollar:
— “Doncs no!”
Aleshores ell, xafat, inclinà la mirada i, amb veu baixa, va murmurar:
— “Heno de Pravia”.
Ma mare em contava que li va endossar aquell envàs descomunal d’un litre que valia tants diners, que mon pare acceptà torbat i pagà afligit abans d’anar-se’n escaldat.
Es casaren tres anys desprès i en la nostra casa, damunt del tocador de la seua cambra, mai no va faltar una botella gran d’Heno de Pravia que gastàvem tots. Recorde perfectament la fragància d’aquella colònia que, com deia la publicitat de l’època, era… “El aroma de mi hogar!” Una llar que ells construïren sobre la base del respecte mutu i la dedicació total als seues fills, la meua germana i jo. Una llar de pau, on ens inculcaren les regles elementals de la urbanitat i de la bona educació, on vam aprendre el valor de la veritat i el que costa aconseguir les coses, i que sempre cal respectar les idees dels demàs. Una vida, la seua, d’esforç i sacrifici per a proporcionar-nos una educació, estudis. Tot al caliu d’aquella llar mentre, fora, Espanya caminava, a poc a poc, fugint del record d’una guerra de mort i de misèria per un camí lent de recuperació en quasi tots els àmbits. Cresquérem i ens férem majors. Ells més. La nostra família amplià fronteres geogràfiques i humanes: professions universitàries i de responsabilitat, casaments, naixements, bateigs, comunions i crearem una xarxa de relacions familiars i socials de la qual ells serien sempre, en esperit, el far guia de les coses ben fetes.
Lolita va morir un dia que feia fred, com hui. Una mort sobtada. Seguint la seua voluntat, la incineràrem i llançàrem part de les seues cendres al lloc de la platja on ella ens havia demanat. Pascual va morir aquella mateixa nit i el soterrarem l’endemà, amb la resta de les cendres. Al cementeri de Benirredrà, el seu poble. Allí, els diumenges al matí, a l’hivern, hi ha un moment on el sol escala els murs, travessa l’olivera i la mimosa i enlluerna una lapida on hi ha una foto dels dos junts i una inscripció que diu: Pascual Molina, casat amb Lolita Faus. Visqueren junts cinquanta anys, foren molt feliços i… moriren el mateix dia!
D’això fa ara tretze anys. El buit és, encara, inabastable.
Pasqual Molina 