BENIAIA
He operat fa uns dies una dona. Afortunadament, hem arribat prompte. Tot anirà bé. La dona, a la qual he demanat permís per a escriure aquestes primeres línies, visqué i treballà molts anys a França, on es casà en dues ocasions, la segona amb un àrab procedent d’Alger. Ara viuen per ací. Quan emplenàrem el document de consentiment informat, imprescindible per a la legalitat d’una intervenció quirúrgica, l’home, com a representat legal seu, em proporcionà es seues dades personals i quan em digué el seu nom, M. S. Benyahia, a mi se’m va il·luminar l’ànima. Beniaia, el nom propi d’aquest senyor, és també el nom d’un poblet de la Vall d’Alcalà (la Marina Alta), situat entre Margarida i Alcalà de la Jovada. Territori àrab, dominis del visir i senyor Al-Azraq, autèntic malson de Jaume I el Conqueridor. Jo tinc en aquest poblet les meues arrels. El meu iaio Pascual Molina, va nàixir allí.
Fabian Molina Gomis, germà del meu iaio, se’n baixà de Beniaia i es va establir a Benirredrà. Quan li anaren bé les coses, torna al poblet a arrepegar els seues pares i els seus germans. I s’establiren tots a Benirredrà. No tornaren mai a Beniaia. El Meu iaio es casà i tingué quatre fills, mon pare Pascual Molina Peiró, fou el major. El meu iaio fou el conserge del Col·legi de les Esclaves i llaurador. Mon pare va viure en una de les dues casetes que encara hi ha davant l’església, féu estudis elementals i fou funcionari de Justícia tota la vida. Quan es va jubilar, m’ajudava en les tasques administratives de la consulta fins que es va fer major. Un dia em va dir que hi havia una cosa en la vida que no havia aconseguit mai i que era anar al poble de son pare per retrobar-se amb els seus orígens i em va demanar que si jo un dia el portaria. Jo vaig alçar les ulleres del munt de responsabilitats que tenia damunt la taula del despatx i li vaig prometre que un dia ho faria. Aleshores em va em va contar una anècdota entranyable, que mai havia referit. Sent ell molt xiquet, un rector de les jesuïtes se’l va emportar, junt a deu o dotze infants més, a passar uns dies d’estiu en una casa de descans que tenien a Margarida, un altre poble de la Vall d’Alcalà, que està prop de Beniaia. Assabentat, mon pare, de la proximitat del poble de son pare, es va convertir en una necessitat anar a conèixer-lo. Una obsessió. Una vesprada, després de dinar, quan tots estaven al llit pera dormir una estona, ell s’escapà botant per la finestra i desprès de fer-ho pels murs del pati enfilà a tota pressa pel camí que a ell li havien dit que anava al poble de són pare. Beniaia, a pesar d’estar en alt, no s’albira des de Margarida, i mon pare tampoc sabia a la distancia que estava. El calor de les quatre de la vesprada d’un mes d’agost era asfixiant. Quan ja havia passat molt de temps i encara no havia vist Beniaia, a mon pare li entra la por. Portava, calculava ell, prop d’una hora, encara no hi havia arribat i havia de tornar sobre els seus passos. Federat li va entrar en pensar que el rector s’haguera despertat i, advertida l’absència, estiguera esperant-lo en la vara en la mà, però el que més por li feia encara era l’espardenya en la ma de sa mare la setmana següent. Així que se’n va tornar. No va arribar ni a entreveure el campanar, ni les primeres cases de Beniaia i sempre se li va quedar el sentiment negatiu d’aquella frustració. Però no ho va dir mai a ningú. Mon pare era així, callat, resignat, molt bona gent. Però aquell any, no se si sabia que anava a ser l’últim, m’ho va confessar, m’ho va demanar.
Hi anàrem un dissabte de matí. De primavera. Ell, ma mare i jo. Pararem a Margarida i ell assenyalà la casa de descans que encara estava! I enfilarem cap a Beniaia. És clar amb cotxe és tot més ràpid. El poblet és una preciositat, està situat dalt d’un tossalet (sis-cents metres d’altitud) i tenia, aleshores (fa tretze anys), uns cinquanta habitants. Unes dones que netejaven l’església ens indicaren qui ens podria dir alguna cosa dels Molina. Algun major se’n recordava d’ells, que eren molts de família i que se n’anaren tots cap a Gandia ni se sabia quans anys feia, i que la casa on vivien, l’última del poble, encara estava alçada, encara que abandonada. Ens dirigirem cap allí. Era una caseta menuda, darrerament s’havia emprat com a garatge, però davant la porta, món pare plorà emocionat. Li vaig prometre que hi tornaríem. Ell va morir als poc mesos i jo he donat un milió de vegades gracies a Déu per haver-lo portat aquella primavera. Hui no podria suportar el pes de no haver-ho fet aleshores. Ni per mil excuses de mil obligacions que haguera tingut. Beniaia és per a mi el senyal que em recorda que mai farem prou pels nostres pares. Jo he tornat més vegades al poblet, amb la meua dona, i he passejat pels carrers costeruts, i he visitat l’església i el cementeri on no hi cap soterrat que es diga Molina. Arrels.
COMIAT
Aquest és l’últim article d’aquesta temporada. Com sempre, el diumenge de sant Vicent. Fa temps que ens coneixem i vostés saben que sols estic uns mesos escrivint en aquest diari, ma casa. Perquè vostés descansen i perquè jo torne la propera temporada amb renovada il·lusió. Ho faré allà per la Fira. Ara m’acomiade de tots agraït per sa seua presència a l’altra cara de la pàgina.
Pasqual Molina 