RESPONSABILITATS
Responsabilitat en les decisions, responsabilitats per les conseqüències. Exigibles. Ha estat una setmana dura. Espessa. Amb dos temes greus sobre la taula. Bé, un sobre la taula i l’altre al carrer. Al començament, el govern i l’oposició seien a La Moncloa per trobar algun tipus d’eixida al drama dels desnonaments. Espentats per dos suïcidis. Com sovint, la mort guia el camí de la solució de les causes que la provocaren. Però quines causes? A la meitat, una vaga general. Convocada pels que protesten per tot i no aporten solucions de res. Justificada per la greu situació laboral i social a la qual s’havia arribat. Però per quines causes? D’antuvi per l’arribada d’una crisis econòmica global, la qual uns no la veieren vindre; quan arribà, en negaren l’existència, i després, enmig del tsunami, no saberen trampejar el temporal. Eixa és la responsabilitat d’aquell govern socialista. No fer res, aleshores, per ajudar a eixir de l’amargor, esperant miserablement que tot se n’anara a fer punyetes per a així arribar més fàcil al poder, és la responsabilitat del PP. Ara, el seu govern ha ballar al so de la música qui li manen els qui manen. I ho ha de fer des de la profunditat de les corbes estadístiques. Des de la freda soledat de la revenja. Davant la crua realitat inimaginable. I això que hi va haver un moment en el qual, tots junts, hagueren pogut trobar millor l’eixida. Ara la situació és tan greu que, fins i tot, s’ha apagat la llum del final del túnel. D’eixa manca d’esforç conjunt, de no haver lluitat tots a una, la història d’Espanya els demanarà responsabilitats algun dia. Ara, li les demanen al PP. Tots! Amb indignació, els qui pateixen els retalls de salaris i de prestacions socials i, amb molt de morro i, com enfadats, els del PSOE, que són els responsables inicials de la catàstrofe i del seu agreujament per haver confós el caríssim estat del benestar (que calia pagar) amb el manà bíblic (que queia del cel debades).
Una de les repercussions d’aquella quimera és la tragèdia dels desnonaments per impagament de les hipoteques. Durant aquells anys de deliri col·lectiu els bancs prestaren diners per tot arreu a tothom. En quantitat per a pagar el total de la vivenda i que, a més a més, donava per a un cotxe nou. A un interès de Walt Disney! D’aquelles frivolitats provenen aquestes penúries. A la banca, que per llei té el dret de reclamar els diners que va deixar i el poder del desnonament contra qui no li’ls torne, caldria exigir-li algun tipus de responsabilitat per haver donat diners irresponsablement. Sembla una immoralitat que no li coste res el desastre que ella ajudà a fomentar i que, a més a més, puga ser rescatada si té problemes. Mentrestant, ens roben el cor les imatges de famílies en el carrer, a les portes de sa casa, amb les pertinències esparses per la vorera. Però ells tampoc no estan lliures de responsabilitats: la de no fer bé, en el seu moment, les restes o les sumes; la de no prevenir les inclemències de futur; la de no haver sospesat les possibilitats reals de poder fer front als pagaments durant tants anys. Ara, amb moratòries o no, hauran de pagar i han de fer-ho perquè és de llei (és il·legal no complir un contracte); han de fer-ho perquè és de justícia (seria un greuge comparatiu amb tots aquells que feren be els càlculs prevenint les possibles adversitats i, amb sacrifici, compleixen els contractes); han de fer-ho perquè la imatge de república babanera que donaríem al mon, com a país que no paga, agreujaria molt més la que ja estem donant (miren si no la prima de risc amb la qual ens castiguen els mercats, perquè no se’n refien i els interessos amb els quals ens presten els diners).
L’altre tema de la setmana és el de la vaga general convocada pels sindicats. La tercera en dos anys. He de reconèixer l’escassa simpatia que sent per les maneres dels senyors Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez. Els sindicats que dirigeixen estigueren callats els primers anys del govern de Rodríguez Zapatero. Mentre l’enfonsàvem en l’abisme. Muts! Quan cap el final del seu mandat, aquell president, obligat pels qui podien, féu una reforma laboral, aquests individus li muntaren, en uns dies, una vaga general que fou un estrepitós fracàs. Com a represàlia, supose, es féu públic, a través dels mitjans de comunicació, que Comissions Obreres i l’UGT rebien, tots els anys, cadascuna d’elles, 25.000 milions de les antigues pessetes i, a més a més, es va publicar, per primera vegada, la xifra d’alliberats sindicals que hi havia a Espanya, uns 200.000. Ni el fracàs d’aquella vaga ni el coneixement d’aquestes xifres d’escàndol (que, passats dos anys, encara no han negat), els va traure fora de les secretaries generals. Responsabilitat de qui? Després n’han convocat dues més. L’última, dimecres passat, amb pareguts resultats, decebedors, pels sindicats (la de març, va ser per a anar-se’n ja a sa casa). Tres sonats fracassos i ells sense dimitir. Ni en la més modesta comissió fallera tindrien, estes persones fracasades, cap càrrec de responsabilitat.
El que sí ha donat mostres de maduresa és el poble pla, el qui pateix les retallades dels sous i de l’estat del benestar. Dimecres, va acudir al treball en l’horari laboral (defugint la vaga estèril), i a la nit va eixir al carrer a mostrar el seu malestar i descontent. Pacíficament. Responsablement!
Pasqual Molina 