Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Anem Fent!” Diumenge 2 de desembre de 2012.

RETRATS DE FAMÍLIA

     Tots els dies la meua dona rep fotos dels dos néts de València. En el seu mòbil. Li les fan els pares. És tan fàcil! En qualsevol moment que consideren  interessant fan la fotografia i la lliuren, via WhatsApp. Arriben a l’instant. Ells deuen tenir-ne milers i totes caben emmagatzemades en un “pen drive” diminut. Imatges d’unes vides contades, dia a dia, amb imatges.

     El 1881, el diari gandià “El Litoral” publicava  l’anunci del primer fotògraf que, es creu, va treballar a Gandia. No apareix el seu nom, però l’home garanteix la semblança que tindrà el retrat amb les persones que retrate. El 1885, un altre fotògraf, Vicent Simarro, s’estableix a Gandia amb caràcter estable. Pocs anys més tard arriben a la nostra ciutat els dos grans fotògrafs que marcaran tota una època: Ibáñez, que procedia de Iecla, i Laporta, que hi arribà des d’Alcoi. En els inicis, l’art de la fotografia està envoltat d’un aire de misteri i els fotògrafs són considerats essers molt especials, quasi paranormals, però el seu treball tingué molt d’èxit i no hi hagué, pràcticament, família que no es retratara en algun moment. I qui no va poder fer-ho en vida ho va fer després de mort, ja que hi havia especialistes en “fotografies de defunció”, la presencia dels quals era reclamada amb urgència a casa del mort perquè la família conservara l’única i darrera imatge del difunt. Quan hi arribava el retratista col·locaven el taüt plantat, amb la qual cosa deien que el mort adquiria una certa naturalitat, i li feien la foto.

    Totes aquelles fotografies, d’aquells avantpassats nostres, presidiren els salons, les sales i les entrades de les seues cases. Però aquelles persones anaren morint-se, les cases buidant-se i els descendents fugint cap a la seua pròpia historia i aquelles fotografies (enquadrades en marcs de fusta negra amb una orla de paper blanc que el temps havia derivat a sèpia i els talladits, omplit de forats), aquelles fotografies, foren despenjades i deixades en la cambra empomant la pols del pas dels temps o, simplement, les tragueren dels marcs i foren dipositades en una d’aquelles caixes metàl·liques de codonyat, marca El Divino Pastor que es fabricava a Puente Genil, província de Còrdova. La següent generació (la dels meus pares), quan es repartiren les fotos les guardaren en una caixa de metàl·lica de Cola Cao. La de ma mare era de color verd  i jo la conserve encara com un tresor.

     El 1981, cent anys després de l’aparició a Gandia d’aquell primer fotògraf ambulant i sense nom, Jose Miguel Borja, començà a buscar aquelles primeres fotografies i d’altres que retrataren els pas d’un segle per la nostra ciutat. N’arreplegà unes dues mil i, amb l’ajuda d’Ignasi Mora, les va ordenar i va  cercar en diaris i arxius per trobar dades i dates amb les quals omplir els peus de foto. Tot el treball fou publicat en un llibre magnífic: “Gandia 1880-1981”, que per a mi fou important ja que li posà cara, imatge, als personatges llegendaris de Gandia que fins aquell moment tan sols eren noms escrits  a la paret del carrer que designaven:  Vicente Alcalá de OlmoSinibaldo Gutierrez Mas, José Rausell, el cardenal Benito Sanz i Forés, el pare Leandro Calvo o Joaquin Ballester. També a alguns pels quals jo tenia un interés personal, com ara Gonzalo Lopez Rancaño, Salvador Garcia,Panxa verda”  o Lluís Català. José Miguel Borja posà per primera vegada a l’abast de tots, les imatges seculars dels gandians i de Gandia. Les imatges! Fent bo aquell proverbi xinès que diu (mal traduït), que una imatge val més que mil paraules.

     Un dia Jose Miguel agafà la estilogràfica Mont-Blanc i es va posar a escriure i va omplir pàgines de llibres amb històries inventades barrejant misteri, realisme màgic i amor pluridireccional. I vaig descobrir l’escriptor pulcre, clar, potent i amb eixa ironia subtil que et porta el somriure als llavis. I, aleshores, el Borja escriptor em va demostrar que una paraula pot valdre més que mil imatges!

Ara, Borja, fidel al seu compromís amb la historia gràfica de Gandia i sent conscient que aquestes caixes de Cola-Cao no aniran a casa dels nostres fills, ens ha convocat (als de l’última generació analògica), perquè recollírem las darreres fotografies que estan ja en perill d’extinció (amb moltes possibilitats d’acabar en l’abocador de fem de Fuente Alamo, Múrcia) i ens ha demanat a uns quants que hi afegirem textos per a reconstruir les darreres branques del nostre arbre genealògic. Amb llibertat absoluta. Amb intenció de recerca històrica. Amb voluntat de cohesió social. Vaig acceptar i he escorcollat en les caixes metàl·liques dels familiars i he escoltat de boca dels majors que queden histories que desconeixia dels meus avantpassats, histories de la vida, de relacions entre els personatges, he conegut millor les meues arrels, han tornat al present les veus de la família (com en el títol d‘una de les novel·les d’Ignasi Mora). Aquesta és la virtut d’aquest nou llibre: “Retratos de Familia”. Si déiem que aquell primer posà imatge fotogràfica als noms llegendaris, aquest d’ara ha posat paraula i histories a les imatges fotogràfiques.

     Quan d’ací uns segles el Borja que pertoque vulga recollir en un “boock” les fotografies antigues de la gent major de Gandia, tindrà al seu abast milers de “pen drives” amb milions de fotografies en les quals triar i sabrà, de segur, el nom dels personatges i la seua historia estarà recollida en “wikipedies” vàries. Però no gaudirà el misteri que envolta a una fotografia sense nom. Ni la emoció que provoca endevinar uns ulls enamorats darrere d’aquelles poses teatrals. Poesia pura escrita en retrats de color sèpia.

Veure PDF pàgina diari

Aquesta entrada s'ha publicat en 006. Levante-EMV la Safor. 2012, Retrats de familia i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.