LES DEU I DEU
L’hora del somriure. No s’han fixat mai vostés? En totes les publicitats dels rellotges veuran com les manetes estan col·locades en la posició de les deu i deu. En totes les fotografies dels diaris i revistes. En totes les imatges televisives. Sempre. Així pareix que el rellotge et lliura un somriure, sembla una cara amable, te’l fa simpàtic i atractiu. Perquè el compres. Perquè te l’endugues amb tu com un amic. Una foto d’un rellotge marcant les huit i vint és impensable, és la d’una cara seriosa disgustada, gens atractiva i et faria girar full o el cap.
Aquell professor d’anatomia en la facultat va explicar que gastàvem setanta dos músculs de la cara per a arrufar el front, el gest típic de la persona malhumorada, i tan sols tretze per a regalar un somriure. Costa molt menys esforç i una menor despesa energètica somriure que posar cara d’ogre —va dir—, i, aleshores, tots els alumnes d’aquell dia n’exercitarem els tretze i vam somriure.
Als anys seixanta, a les cases de Corea on vivia amb els meus pares, jo veia els meus primers programes de televisió. En aquell aparell Vestal que dominava el diminut menjador. Programes en blanc i negre. Sobretot els caps de setmana. Recorde, especialment, un dedicat als adolescents —com aleshores era jo. Es deia Solo para menores de 16 años i el presentava un jove rector de l’Opus Dei, Jesús Arteaga (el cura de la tele). El programa anava dedicat a enaltir els valors morals i religiosos en la joventut. Don Jesús tenia la virtut de la paraula i bona veu i, per a l’època, dominava el medi televisiu, mirava fixe a la càmera i era convincent, real. Sempre acabava el programa amb una reflexió per a la setmana i s’acomiadava de nosaltres amb una recomanació que a mi, aleshores, em donava energia: “Siempre alegres para hacer felices a los demàs”.
Milers de refranys condensen tota la saviesa popular en una frase, en una línia. De tots ells, un dels més especials per a mi: A mal temps… Bona cara!
En la practica diària de la meua professió, en un moment en el qual contra el càncer de mama quasi tot era impossible, allà pel final dels setanta, començament dels huitanta, vaig aprendre, de les meues pacients, una lliçó magistral: que el pronòstic de la resta de la seua vida era diferent si miraven el futur amb esperança o es deixaven arrastrar pel terror del diagnòstic i per l’agressivitat de les teràpies mutilants i abrasives. Vaig conèixer dones que visqueren molts anys quan les estadístiques parlaven de tan sols uns mesos, i morir-se dones en mesos, quan l’anatomia patològica augurava supervivències d’anys. Hui que podem curar-les a totes, recorde, tendrament, molts d’aquells somriures que enlluernaven aquelles cares amb perruques i perfils de celles dibuixades a llapis. Somriures davant d’un futur imparable que elles aconseguiren allargar, per la voluntat de veure casar una filla, de veure nàixer els nets. De no donar faena, de no preocupar els seus. Somriures.
Merkel, agencies de qualificació de risc, Standard & Poor’s, triple A, rebaixa del deute, Sarkozy, dèficit públic, tipus d’interés, els mercats, afonament de la borsa, fons europeus, criteris d’estabilitat, Fitch, mesures de control, crisi, austeritat, disciplina pressupostària, recessió, ajust, depressió, Pacte fiscal, Cameron, atur, expedient de regulació d’ocupació, Moody’s, cost salarial, retallades, pacte laboral, Rajoy, fusions bancàries, ruïna… Mots tècnics, personatges malauradament populars, institucions amenaçadores, declaracions negatives que inunden nostre espai vital d’angoixa de futur. Futur… Quin futur?
L’altre dia vaig escoltar en la radio aquesta sentència escrita en un blog: “Mira si la crisi és gran que, fins i tot, s’ha apagat la llum del final del túnel”… I jo em vaig somriure i em va vindre al cap el poc esforç que costava dibuixar el gest i vaig pensar que si no era hora ja, a pesar de tant d’inconvenient, de començar a canviar de tarannà davant de l’immediat futur. Si, amb la que està caient, no seria el moment d’intentar eixir de casa amb el paraigües de l’alegria i que la gent del nostre voltant poguera refugiar-se davall. Posar bona cara davant del temporal d’adversitats que se’ns ve damunt. De col·locar-nos les manetes del rellotge del nostre esperit a les deu i deu i, anar fent!
Pasqual Molina 