Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Anem Fent!” Diumenge 25 de març de 2012.

TARANCÓN

      Hui es farà el pregó de la Setmana Santa a Gandia. A les dotze i mitja. A l’església de les Escoles Pies. És un acte solemne, emotiu, transcendent, un acte que l’han fet gran la nòmina esplèndida de pregoners que han sigut al llarg de la història contemporània de la Setmana Santa a la nostra ciutat. El 1954, el pregó, va ser organitzat per la Germandat del Sant Sepulcre (La Junta Major de Germandats de la Setmana Santa de Gandia —JMGSSG—, es crearia l’any següent), es va fer al teatre Serrano a les 13,30 hores del Diumenge de Rams i el pregoner va ser Joan Benavent, canonge de la Col·legiata de San Bartomeu de València. Des del 1955 l’organitza l’esmentada Junta Major. En diferents indrets (Teatre Serrano, Cine Fantasio, Convent de Sant Roc, Saló de Corones del Palau Ducal, l’Esglesia de les Escoles Pies i, excepcionalment —sols en tres ocasions—, en la Insigne Col·legiata). En diferents horaris i dies (migdia, vesprada, nit, Diumenge de Rams, Dissabte de Passió i, darrerament —com huí—, el diumenge abans del de Rams per descongestionar el seu programa d’actes. Fet per diferents pregoners, escollits per la seua vàlua personal i professional. Religiosos o seglars. Homes i dones. Jo he conegut els pregons dels darrers quaranta anys. He assistit a quasi tots. Els primers, en el  marc noble del Saló de Corones del Palau Ducal, amb els estendards de les confraries gandianes envoltant el pregoner. En recorde dos impressionants, el del rector de la Universitat Complutense de Madrid Gustavo Villapalos Salas i el del Notari Rafael Gómez Ferrer. Però el que marcarà un abans i un darrere en la consideració ciutadana serà el prego del 1985, el pregoner va ser el Cardenal Vicent Enrique i Tarancón. Tarancón.

     El cardenal, havia renunciat, a l’abril del 1983 a la Arxidiòcesi de Madrid-Alcalá i es retirà a una finqueta familiar a Almassora prop de Borriana, el poble on va nàixer. Allí es varen desplaçar els membres de la directiva la JMGSSG amb el, aleshores, president, Paco Moragues Mas, per demanar-li que fora el pregoner del 1985. Tarancón vivia en un xaletet de dues plantes i baixà de la primera per rebre’ls. Portava a les mans un paquet de caldo i un llibret de paper de fumar, Els impressionà a tots per la seua gran estatura física i qualitat humana. Per la seua proximitat i simpatia. Va acceptar encantat i agraït l’oferiment de ser el pregoner de la setmana Santa de Gandia i s’ho va anotar en l’agenda. Pep Martí, de la Germandat de la Santa Creu, s’adonà que l’agenda era d’un altre any i ho va fer notar al cardenal, el qual, somrient, el va tranquil·litzar dient-li que el dia acordat estaria a Gandia per complir l’encàrrec rebut i fer-ho amb tot el major interés. Durant tot els temps que va durar la reunió, Tarancón es va lligar uns cigarrets que fumava amb fruïció.

     La notícia que Enrique i Tarancón seria el pregoner d’aquell any fou rebuda per la societat gandiana com un esdeveniment de primera magnitud. El cardenal, cap de l’Església espanyola, havia sigut un personatge clau en la transició del franquisme a la democràcia. Havia mantingut contactes amb tots els sectors socials i partits politics, aleshores, en la clandestinitat.  A desembre del 1973 va oficiar el funeral per l’assassinat del president del Govern, l’almirall Luis Carrero Blanco. Acabada la missa, sectors franquistes i ultres l’increparen amb aquell crit de “Tarancón al paredón”. El prelat també va oficiar una missa funeral el dia de la mort de Francisco Franco i va presidir, uns dies després, la Missa de l’Esperit Sant en la qual Joan Carles de Borbó va ser coronat rei d’Espanya. En les seues homilies el cardenal va advocar per la reconciliació, defensant els drets humans i les llibertats. La seua popularitat era gran. L’admiració i el rebuig que causava, segons els indrets, eren, igualment, grans.

     En previsió d’una allau de públic es va decidir que el pregó es fera, per primera vegada, en la Insigne Col·legiata. La primera cosa que feu Tarancón quan va baixar del cotxe va ser dirigir-se a Martí: “Veus, Pepito, com no m’he confós de dia ni d’agenda, ja estic açi”, i es guanyà la simpatia dels qui el rebien. Després, dintre d’una Seu plena de gom a gom, Paco MoraguesMas el va presentar enaltint totes les seus virtuts, acabà definint-lo com un  home inquiet i li cedí la paraula. El cardenal trencà el protocol d’un pregó setmanasanter començant dient que, efectivament, ell era molt inquiet, que ho havia sigut sempre, des de xiquet, que fou molt revoltós, i es guanyà el somriure de tots els presents. No recorde bé el contingut del seu pregó, que fou impecable (Tarancón era, des del 1969, acadèmic de número de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua. El que si recorde, nítidament, son el silenci, el respecte de la Seu abarrotada i l’aplaudiment final d’un públic enfervorit.

     Hui el pregoner serà el propi Paco Moragues Más, expresident de la Junta Major. No és un doctor en Teologia, ni expert en les Sagrades Escriptures. Es un seglar, gandià. Segons Jesús Montolio, l’actual president de la JMGSSG, es: “Un baluard de la Setmana Santa de Gandia, un dels seus referents històrics”. Paco Moragues la coneix, la viu. La seua veu serà potent. Autoritzada!

Veure PDF pàgina diari

Aquesta entrada s'ha publicat en 006. Levante-EMV la Safor. 2012, Tarancon i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.