LA CRUÏLLA DE LA LABICI
Gandia i els voltants són un lloc ideal per a circular en bicicleta. Ideals! La configuració plana de la ciutat, sense desnivells, les distancies relativament curtes i el bon clima fan possible que qualsevol persona, amb unes mínimes condicions físiques, puga desplaçar-se en bici, per tot arreu, durant tot l’any. Per això la instauració de LaBici, com a un servei municipal per a facilitar el transport públic, va ser tan ben rebuda. Inclús les autoritats i encarregats del servei es veieren desbordats per la demanda. Milers de ciutadans s’hi abonaren com a usuaris per un preu quasi simbòlic i les bicicletes entraren a formar part del paisatge ciudatà de Gandia donant-hi un aire més dinàmic i europeu. Probablement mai una decisió municipal haja tingut una resposta tan popular com la de la LaBici. La idea i el servei que prestaven eren magnífics.
Darrerament LaBici pareix córrer perill. Conèixer l’alt cost del manteniment de la prestació i la decepció de la campanya de renovació de les targetes no són bons presagis. Que quatre-centes de les cinc-centes bicicletes estiguen trencades, sense ser reparades o substituïdes, desconcerta i indigna. No tindre clar quina empresa ha gestionat el servei els darrers mesos, és inaudit. Però el pitjor és que cap responsable públic ha dit rés clar respecte el futur i no se senten més que acusacions mútues respecte el passat. Però jo crec que el govern municipal té la intenció de mantenir LaBici. Crec! Ho portava en el seu programa electoral. Ara busca l’empresa que l’administre. Me n’alegre molt. Caldrà fer canvis. De segur. Alguns de gestió, fonamentals. Uns altres, estructurals (reordenació de les bases i renovació de material, encara que el moment econòmic no siga el més oportú). I altres que tenen a veure amb què fer amb les persones que fan un maltractament físic i d’ús de les bicicletes.
És cert que les bicicletes són d’una qualitat ínfima. Sols cal comparar-les amb les de qualsevol ciutat pròxima (València, per exemple) per vuere la diferència i la solidesa d’aquelles. El punt d’enganxada de les bicicletes als amarratges de les bases sembla absurd, perquè qualsevol que, voluntàriament (els cafres) o involuntàriament (els faves), s’assega sobre aquestes poden esmorrellar-les fàcilment. Però, tot i la seua feblesa, sorprenen els actes vandàlics contra bicicletes i les bases. Sorprenen i indignen. De les 510 bicicletes que entraren en funcionament tan sols hui estarien operatives unes poques. Les altres estan per reparar per danys de diversa consideració i moltes han desaparegut. Les han furtat! Algunes apareixen als llocs més insospitats. Aleshores et venen les preguntes elementals sobre els causants i les seues causes: qui són? d’on són? per què ho fan? I no, no són eixos que, sense voler, et venen de primer al cap. La base del pont de Beniopa, propera a l’hàbitat de la seua ètnia, és la més respectada de la ciutat. L’única base que es va tancar per vandalisme estava a l’àrea del botellot i de les discoteques. Respecte a per què ho fan, tot pot començar amb la indolència d’aquelles mares que a les vesprades fumen i xarren a les tauletes dels bars mentre els seus fill juguen a cavallets amb les bicicletes aparcades, fins a trencar-les, sense dir-los res! Pot continuar amb els morrals que feien arca amb els timbres que havien arrancat dels manillars de les bicis. Amb els salvatges que les destrossen perquè, com deien a la policia, “estàvem ociosos, avorrits i enfadats”. Per a acabar, finalment, amb els delinqüents que les furten.
M’he assabentat que ha Benidorm entren a reparar als tallers unes tres bicicletes al dia. Uns per altres. Ací n’hi entraven trenta, quasi tots els dies. Cal recordar el perfil d’usuari de Benidorm? Estrangers que passen uns dies de vacances. Recordar-ho no ens causa vergonya? Qualsevol que haja viatjat per Europa pot comprovar la de milers de bicicletes, publiques i privades, que recorren les ciutats i com els usuaris les deixen aparcades on pertoca, en ocasions, sense cap tipus de cadenat. Tan difícil és tractar les coses dels altres com t’agradaria que tractaren les teues? Saben com guanyaria la qualitat de vida de Gandia i nostra imatge pública si tots pogueren circular-hi amb les nostres bicicletes, amb seguretat per a les persones i amb tranquil·litat que no te les furten? Seria un somni. Va haguè un temps que anava a treballar en bicicleta i me la van furtar, i encara sent ràbia pel fet i em fixe, malaltissament, tots els dies que m’encreue amb bicicletes de color blanc pensant que encara en retrobaré la meua. Com també, quasi tots els dies que puc, bonegue els responsables de l’eliminació de les aules col·legials de l’assignatura d’Urbanitat, aquella en què, des de menuts, t’ensenyaven com tractar els altres i les sues coses. A quina ideologia irritava aquell ensenyament elemental? A partir d’ara, quan es renove el servei caldria prendre mesures perquè aquets estúpids si no entenen les normes de comportament des de l’educació o el raonament, ho comprenguen des de la branca de les sancions.
Pasqual Molina 