PRIMAVERA VALENCIANA
Desconcert, incredulitat, vergonya però, sobretot, indignació serien alguns dels diferents estats d’ànim amb els quals hauria pogut escriure aquest article en diversos moments d‘aquesta setmana passada. Perquè ha resultat complicat avaluar serenament i amb intenció de trellat tots els esdeveniments desencadenats i concatenats des d’aquella manifestació, innocent, d’uns joves estudiants del Lluís Vives que, buscant el calor del sol, havien eixit al carrer per a protestar pels talls i les retallades dels qui manen. Pel tall de la calefacció de l’institut a les dotze del migdia i per la retallada que el govern actual té anunciada en el pressupost dedicat a l’educació dintre del programa d’austeritat imposada pels qui manen dels qui manen. En això els xicons tenien el suport dels seus professors. Tots junts mostraven la seua preocupació perquè amb les mesures restrictives, que entraran en vigor aviat, poguera disminuir la qualitat de l’ensenyament que anaven a impartir i rebre en el futur. Jo tinc un fill i una filla mestres. La filla exerceix des de fa catorze anys amb una dedicació absoluta basada en una ferma vocació que té des que era molt menuda. Clar que em preocupa l’estabilitat econòmica del seu futur i el dels seus col·legues però no sé jo si és afortunat dir que, amb les noves mesures, es posa en perill la qualitat de l’ensenyament en el nostre país si, fins ara, amb els recursos adequats i amb els successius plans faraònics d’educació implantats pels diferents governs espanyols els darrers trenta anys els nostres estudiants espanyols ocupen els últims llocs de la fila dels coneixements adquirits ens diferents plans d’estudis en els dels diferents països. No sé si és ara el moment d’una reivindicació estrictament econòmica del tema. Jo estic, totalment d’acord que els mestres i professors mostren la seua indignació per un retall en el seus emoluments a causa d’una crisi de la qual ells no tenen cap culpa. Però no se si és el moment de mesclar les coses que prou complicades ja estan.
D’antuvi, sorprèn com el misto d’una innocent manifestació juvenil, per a la qual no calia demanar permís ni presentar un pla d’organització ni de seguretat, poguera causar un incendi de tal magnitud en el qual s’han vist immersos tots els estaments de l’estat espanyol i que tinguera, a més a més, una repercussió mediàtica tan extraordinari a nivell nacional i internacional que han vingut a batejar els esdeveniments com la “Primavera Valenciana”. Per a major escarni del despropòsit… a propòsit? És clar, els uns han dit de seguida que fou perquè aparegueren els elements subversius que posaren la llenya de la provocació al foc del disturbi i que passà el que va passar. Els altres, que no hi havia per a tant i que la repressió policial va ser una massacre, que calia haver deixat fer i, segurament, no haguera passat rés. Per a aquests últims cal dir que, amb acusacions o intents de disculpa, tothom admet que l’actuació policial fou exagerada, segurament innecessària i, puntualment, d’una violència impròpia. Suporten la teoria dels primers les dades aportades per la pròpia policia sobre els participants controlats i detinguts entre els quals sols hi ha un alumne de l’esmentat institut i que els altres pertanyen a la gamma més variada de la fauna urbana amb la qual han tingut de tant en tant, “contacte”.
Després estan les declaracions. Primer la dels actors principals. La del cap superior de la Policia Nacional a València, Antonio Moreno, fou imperdonable. Allò de “l’enemic” més que un “lapsus linguae” va ser un “clavum potum” (perdo per la llatinada), que ha donat peu a tot tipus d’utilització i d’interpretació en tota mena de fòrums, ha proporcionat tota classe de titulars i de pàgines senceres als mitjans de comunicació i ha escrit les pancartes de les manifestacions posteriors. En general de manera exagerada i distorsionada. El policia no ha donat cap explicació, per a matissar l’expressió —crec que no haguera costat massa fer-ho— o per a demanar, simplement, disculpes. Un gran error! Alberto Ordoñez, el jove president de la Federació Valenciana d’Estudiants (FAAVEM) si que n’ha donat. Després d’haver declarat, clar i ras, “Vamos a seguir quemando Valencia” ha manifestat que “se han malinterpretado sus palabras” i s’ha quedat tan tranquil! Paula Sanchez de Leon la delegada del govern a la Comunitat Valenciana, la diana de totes les acusacions i protestes globals s’ha fet fotos en el seu despatx amb tothom i ha dit que faria una investigació sobre la actuació policial i que, per descomptat, ella no pensava dimitir. Però els que han estat massa han sigut tots els pertanyents a la gossada tertuliana dels mitjans de comunicació. He de dir-los que he sentit vergonya per les opinions escoltades en alguns dels mitjans estimats, i que en els altres s’ha estat a l’altura esperada. Hem estat en boca dels mitjans de comunicació estrangers i m’ha ferit, profundament, en mig de l’estima a la meua terra que es referien als esdeveniments d’aquesta setmana com a la “Primavera Valenciana” i que haja sigut emprada la denominació també ací al nostre país. Comparar el que ha passat a València, tot i la seua gravetat, amb la primavera egípcia o la de Líbia l’any passat és d’autèntica angunia, de vòmit. Assabentar-se que algú registrà en la xarxa el domini “Primavera Valenciana” dos dies antes que començarà tot l’aldarull d’aquesta setmana va ser colpidor per a molts i va fer inevitable la consideració que tot el que havia passat aquests era fruit d’una deliberada manipulació. Després em conegut que tot fou més simple, Pau Alabajos, un jove músic de Torret va escriure uns dies abans (el 18) el primer tuit que portava com a hashtag # Primavera Valenciana, el text deia “Vos tenim preparada una #Primavera Valenciana, que vos aneu a cagar! Unes tres-centes persones li retuitejen el dia 19 i Pau encarrega el seu amic Ricard Julià, secretari local de Compromís a Torrent, que comprara, a títol personal, el domini www.primaveravalenciana.com. Al dia següent, dia 20, #Primavera Valenciana és Trènding Tòpic a nivell mundial i el que passarà a València tindrà color d’escàndol a ulls internacionals. Un despropòsit… A propòsit? No crec, Alabajos també creu que ha estat una casualitat, poca espurna per a tanta pólvora, encara que ell escriuria “Hem perdut la paciència definitivament. De manera que ens vestim amb roba lleugera, ens posem unes sabates còmodes i ens apoderem dels carrers” I em torna la qüestió: Un despropòsit… A propòsit?
Pasqual Molina 