¿DECÍAMOS AYER..?
Era l’últim any de carrera. Meitat dels setanta. Aquell professor de psiquiatria, famós, mediàtic, feia la conferència. Venia de la capital, l’havien convidat a vindre. Per les seues idees, per la seua vàlua. L’aula magna de la facultat, plena de gom a gom. Harmonia entre l’auditori silenciós i aquella veu neta i clara. Discurs potent, adornat de citacions universals de savis de tots els temps. Jo escoltava encisat. Al meu costat, Pascual Parrilla em deia a cau d’orella: “Eixes citacions estan, totes, recollides en un llibre”. I em va traure del meu encanteri. Parrilla seria, mesos després, el catedràtic de Cirurgia mes jove de la universitat espanyola. I no era fill de catedràtic! Son pare era un humil practicant de Torrent. Aleshores era ja professor adjunt i l’ídol dels estudiants de Medicina de Valencia. Jo el seguia per tot arreu (aules, quiròfans, guàrdies), com el meu messies particular. Allò de les citacions em va tocar el tendre. Jo creia que emprar-les era un dret que s’adquiria després d’haver-les emmagatzemades en la motxilla dels coneixements, durant anys, a força d’estudi i d’aprenentatge cultural. Assabentar-me que es pogueren traure, sense més, d’un llibre em va parèixer un frau.
“Decíamos ayer…” és una de les frases cèlebres que m’impactaren en el col·legi de la meua adolescència, la qual escolte, com a citació, sovint. La va pronunciar fra Luis de Leon el dia que tornà a seua aula, a fer classe, després d’haver-ne sigut apartat, durant cinc anys, condemnat per la Inquisició per haver mantingut unes diferencies de criteri en la interpretació d’alguns escrits sagrats. El pare Federico Moliner ho contà en la classe del batxillerat i, a mi, em paregué una història remarcable. Aquell home, va tornar a la seua classe com si res no haguera passat, com si res no haguera interromput el més important per a un mestre: la llibertat de càtedra i el transvasament dels coneixements adquirits (per l’experiència o la reflexió), cap els joves estudiants que, així, s’obrien pas en la vida des d’aquelles aules de la Universitat de Salamanca. Llegia estos dies que l’anècdota podria estar mal transcrita i que hi ha dubtes sobre si el que va dir va ser, efectivament, Diacebamus hesterna die… (‘Deciamos ayer…’) o va dir Diacebamus externa die… (‘Deciamos tiempo atras…’), que vol significar el mateix però que li trau tota la gràcia.
Torne hui a les pàgines del diari. Sis mesos després. Com de costum. Amb l’interés intacte i amb renovada il·lusió. Quan em retrobe amb l’ordinador, abans de manar les tecles allò que han d’escriure, repasse els temes tractats la temporada anterior per veure com els deixarem aleshores, per comprovar si podem emprar, simbòlicament, aquell “Dèiem ahir…” de fra Luis de Leon. Si tots els anys me n’adone de la dificultat de trobar continuïtat en les notícies, aquest, especialment, ho tenim mal! Sobretot les que provenen de la casa gran. L’Ajuntament de Gandia, desprès del volantí electoral, era allà per Pasqua (quan jo vaig acabar), un lloc ja incòmode pels seus habitants, hui és territori inhòspit i pot acabar sent un autèntic solar. En l’escenari d’aquest edifici, les persones que elegirem entre tots, les que manen i les que no, estan representant un espectacle lamentable, en el fons i en les formes. Amb música de rerefons (un mix d’intolerància —la dels qui perderen i que ara no deixen surar ni una als guanyadors—, i de prepotència —la dels qui guanyaren i ara culpen els altres de tot), la trama l’escriuen i la representen, dia a dia, per a vergonya de nosaltres els espectadors. Començaren fent-se denuncies mútues, als mitjans de comunicació, sobre el número persones que cadascun havien tingut o tenien “enchufades” i per a oprobi de tots, publicaren els seus noms. Continuaren assenyalant, amb intenció de menysprear, les relacions sentimentals i afectives d’alguns polítics, la qual cosa fou menyspreable per atemptar contra la sagrada intimitat de les persones i perquè, a més a més, es digueren mentides. I ara, per últim (fins ara), el senyors Jose Manuel Orengo i Arturo Torró ens obsequien els parroquians denunciant-se, mútuament, als jutjats. Aquesta setmana. Pels afers dels edificis Innova i de la Citroën, la qual cosa, a part que acabarà mal, segur, farà impossible qualsevol actitud d’apropament o d’acord de futur entre ells i entre els seus partits en un moment especialment delicat a nivell global i local, que aconsella una altre tarannà polític. A més a més, no és això el que ells ens van prometre en les campanyes electorals. Aleshores digueren, els dos, que farien el millor per a Gandia i no ho estan fent. No es hora de personalismes, no és el moment de revenges. Son temps d’altruisme, de renuncia, de sacrifici. A tot tipus de nivell! No saben vostès el mal que em sap no poder començar aquest primer article amb un “Dèiem ahir” i continuar-lo amb un tema il·lusionant però el que més em preocupa és, el que tinga que contar-los a vostès a partir de demà.
Pasqual Molina 