Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Anem Fent!” Diumenge 29 de gener de 2012.

PROTESIS

     La dona. Sola. I un munt d’informacions contradictòries als darrers dos anys. Sobre les pròtesis que un dia va decidir que li aportaren benestar, físic, psicològic. La dona. Atemorida, perquè ara sent que a l’interior porta dues incògnites. Dues amigues? Dues àspids? La dona. Incrèdula, perquè no entén com es pot ser tan miserable per estalviar uns pocs diners quan a ella li’n costaren tants. La dona. Assetjada per opinions sensacionalistes d’opinadors professionals, aclaparada per crits corporativistes de professionals interessats en pescar en aigües regirades. La dona. Necessitada d’una veu sensata entre tanta incògnita La dona. Sola. Amb les seues pors.

     No se sap ni quantes ni quines pròtesis estan malament. Tampoc la capacitat  que tenen de poder fer mal. Hi ha moltes dones que no saben les pròtesis que porten, tampoc si les tenen col·locades darrere de la mateixa glàndula o, com tocaria, darrere del múscul pectoral. És la primera tasca que cal fer. Assabentar-se’n! Cal saber que la pròtesis no està mai en contacte amb el cos. Poques hores després de ser instal·lada, l’organisme no la reconeix, la considera un cos estrany, i per això crea un embolcall, impermeable, que la rodeja totalment aïllant-la de la persona. És l’anomenada càpsula. Si es trencara la pròtesi, el material quedaria dintre. No afectaria directament la dona, no tindria el perill terrorífic que s’ha fet pensar amb l’aldarull mediatic. Caldrà traure-la, lògicament, perquè el futur és hui una incògnita, perquè no es sap, realment, que merda col·locaren dintre d’elles i perquè la més elemental de les reflexions fa pensar que els nou mesos d’estudi sobre els efectes genotòxics (realitzats per les autoritats sanitàries franceses —que han resultat, d’antuvi, negatius—), semblen poc temps per a una consideració final, definitiva. Una exploració clínica i un examen ecogràfic ens poden donar la idea que la pròtesi estiga afectada o no. Desprès, segons el resultat, caldrà decidir. Des de la sensatesa. Des de la professionalitat. Individualitzadament.

     He escoltat, aquestos dies paraules de rebuig a la decisió de les dones per col·locar-se “eixes coses” per presumir, o opinar: “Quina barbaritat entrar a un quiròfan si no estàs malalta!” Paraules i opinions que denoten un total desconeixement de situacions personals verdaderament dramàtiques. És cert que hi ha, als darrer anys, una certa banalització de les pròtesis com a complement estètic de rutina, que tombava d’esquena, que unes pròtesis podien ser, fins i tot el regal d’aniversari o de final de curs però la relació pròtesi, dona, societat és una història tensa. D’incomprensió. Dos exemples, extrems. Allà pels inicis del huitanta, quan abordar el tema era una aventura, vaig atendre en la meua consulta quantitat de joves que feia anys que no anaven a la platja, que passaven els hiverns amagades sota grans jerseis i a l’estiu no eixien de casa. Perquè tenien vergonya. Per tenir-ne tant, per tenir-ne tant poc. Joves amb pares que els pareixia un disbarat la solució, que no veieren la relació entre aquell problema “absurd” de la seua filla i l’intent de suïcidi posterior. Joves que encara odien els pares, que es posaren a treballar compulsivament per a arreplegar, pesseta a pesseta, els diners que feien falta per a assolir, en la majoria d’edat, una intervenció massa cara, considerada un luxe. També tots els anys atenia dones desesperades de buscar per totes les tendes i boutiques de Gandia i de Valencia eixe vestit especial, per exemple, per al dia especial de la primera comunió dels seus fills. Dones joves que es cuidaven per mantenir la figura a la qual el vestit “ideal” feia justícia però que no podia dissimular l’efecte que sobre els pits havien causat els embarassos i els anys passats. Dones per a les quals era un autèntic suplici anar a comprar un biquini. Hi arribaven, decidides a trobar una solució estètica, acompanyades d’un marit distant que no parava de repetir: “Jo ja li he dit que per mi que no ho faça” mentre que elles es quedaven mirant-los amb uns ulls que deien en silenci “Es que no ho faig per a tu moniato, ni per cap altre —com tu sospites, fava—, ho faig per mi, per sentir-me una altra vegada dona, per sentir-me bé, amb mi mateix, bé”. Temps d’incomprensió. Han canviat prou les coses. Molt! Ara és temps d’ajuda. De diagnòstic, de sensatesa, d’actuar si cal. Són milers de dones les afectades. El fabricant… Què miserable!

Veure PDF pàgina diari

Aquesta entrada s'ha publicat en 006. Levante-EMV la Safor. 2012, Pròtesis i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.