MESSIES
Les nostres infàncies estigueren influïdes per lideratges messiànics que calia seguir, per testimonis de vides exemplars que calia imitar, per herois del còmic i del cine. Per sermons i paràboles, per vides de sants i per personatges de ficció valents, nobles i justiciers. Tot, entre sotanes i tonsures de rectors, entre vels i toques de les monges, entre guardapols i maneguis dels professors. Mestres de paraula fàcil i regla en la mà. Per a ensenyar a mesurar les distàncies. També per a imposar-les. La de la disciplina, la de l’autoritat, la de l’ordre. Educadors de forta empremta. Tatuadors de valors en esperits infantils.
Les nostres adolescències estigueren marcades pels noms propis de personatges a qui seguir: Kubala, Di Stefano, Manuel Benitez, El Cordobes. Estrelles de cine amb qui somniar: Marisol, Candice Bergen, Natalie Wood. Tendències que calcar: beatlemanies, cabells llargs, minifaldilles. Temps de canvi hormonal, de rebel·lia social i de noves relacions. Temps de mostrar propensions, d’amagar inclinacions. Temps d’absència de líders espirituals endevinats en llunyanes muntanyes del Nepal farcits de savieses intemporals.
La Universitat fou el punt de trobada amb les persones sàvies. Irrepetibles. Professors de la ciència adornats de totes les gràcies intel·lectuals: don Juan Barcia, don Manuel Llombart, don Miguel Carmena, don José Planelles. Professors dels remeis per a les malalties del cos i les de l’ànima. Homes dedicats amb cos i ànima als alumnes. Homes conscients de les limitacions del seu magisteri resumides en la frase, genial, d’un d’ells: “Per a l’examen final del curs van estos temes del temari però recorden vostès que demà, fora, en la seua vida professional, en van tots”.
I, en eixa vida professional, fora de la facultat, en el camí de la meua especialitat mèdica jo m’he trobat dos figures excepcionals, els meus mestres: el professor Miguel Prats Esteve, de Barcelona i el professor Jean Louis Lamarque de Montpeller. Els dos em captivaren des del primer moment. Per la seua claredat amb els conceptes davant de l’incògnita del càncer de mama (fa 35 anys!) i per la seua qualitat humana i intel·lectual per abordar la malaltia (aleshores incurable). Els considere, a més a més els meus amics. Hem treballat junts per tot arreu del mon. Han vingut a Gandia, a col·laborar amb el seu magisteri en congressos i simposis, nacionals i internacionals, que ací he organitzat. Dos exemples per a mi, dos símbols personals, dos fars guia. El professor Lamarque un científic de fama mundial reclamat en tots els fòrums internacionals per a exercir el seu magisteri em confessava un dia a Mònaco, ja major, que de la cosa de la seua vida de la qual més es penedia era la de no haver sabut dedicar un poc més de temps a la seua família. Escoltar-lo em va ferir l’ànima. Homes excepcionals.
De tots els temps viscuts jo sols m’he penedit de dues coses: de no haver aprofitat el temps de la universitat per a participar de l’ambient cultural i de no haver participat, despres, activament en els anys de la transició democràtica. En el primer temps em tenia acaparat la responsabilitat de pagar, amb la dedicació total a l’estudi, l’enorme sacrifici que estaven fent els meus pares perquè jo poguera estudiar. En el segon, perquè no hi hagué prou hores en els dies de tants anys per a acudir a totes les obligacions professionals i familiars amb les quals em vaig comprometre. Però em penedisc, més que de les circumstancies històriques no viscudes, de no haver conegut les persones. D’haver-me perdut la seua saviesa. De no haver escoltat la seua veu.
Ara que hi ha més temps per la reflexió, sent la necessitat de la immersió en la vida real de cada dia i no sé si es que m’agafa ja major i amb massa vicis intel·lectuals adquirits, però no trobe la persona, no escolte eixa veu responsable, mesurada, equidistant. Sàvia. Cap dels líders polítics té la mínima talla, dels sindicals, millor no parlar-ne i els de l’Església em tiren d’esquena. El missatge d’alguns pensadors populars actuals (tipus Hesse), em pareix anacrònic i no tinc, encara, les eines per arribar als que raciocinen en un esglaó superior. Però és cert que, encara hui, espere el dia en el qual arribe a la meua ànima eixe messies pel qual jo venga tot el que tinc i el seguisca.
Pasqual Molina 