EQUIDISTÀNCIA
Diumenge passat, José Manuel Orengo, escriu en les pàgines d’aquest diari. Un escrit colpidor. Una mena de declaració personal, íntima. Una mena de declaració d’intencions, inquietant. Manifesta ser un home senzill i tolerant, parla de les coses que el fan feliç, del poc que necessita per a ser-ho, de l’energia que atresora per a posar en marxa els projectes de les idees que té, de la identificació amb la seua filosofia política i d’haver lluitat per posar-la a l’abast dels ciutadans. Afirma ser un home dialogant que fuig de la confrontació. Admet haver perdut democràticament les últimes eleccions i que desitjava servir els gandians des de l’oposició, que es va oferir als guanyadors a fer-ho, inclús, des de llocs o responsabilitats concretes, i que va rebre per resposta la burla, la desqualificació i el menyspreu. Ara es sent perseguit i acorralat. L’escrit d’Orengo és el crit del “ja està bé” i del “fins ací hem arribat”. I ataca. Qualifica Arturo Torró molt durament i l’acusa de tenir atemorit el personal del seu voltant i de voler esborrar tot allò que faça olor d’Orengo a la ciutat. I anuncia. Lluitarà amb totes les seues forces i amb els mitjans que facen falta per a defensar-se. I adverteix. No considerarà ja més opinions públiques que no es posicionen. No estimarà els qui des de la seua talaia tracten de mantenir una equidistància davant de la situació. Per quedar bé davant l’opinió pública, per mantenir una posició de privilegi, per donar la impressió d’intel·ligència superior, per no mullar-se ni parlar clar.
Que les circumstàncies actuals facen que José Manuel necessite, ara, manifestar públicament com és, com pensa i què ha fet, resulta feridor. A mi em fa mal. Per innecessari. La trajectòria de la dedicació política del senyor Orengo, fins ara, és immaculada i dessitge que, passada l’auditoria del pas del temps, es puga considerar impecable. El crit d’autodefensa dóna la mesura del maltractament personal i públic al qual està sotmés des de fa un any. Des que va perdre les eleccions. Com és possible? És l’alcalde Orengo! Per la seua vàlua personal i per liderar l’opció política que ha governat Gandia els darrers trenta anys, és l’alcalde de milers de gandians. I, per la consideració i respecte que ha mostrat sempre cap a la meua persona, és el meu alcalde. Mai el prefix ex ha sigut tan injust amb un governant. Ni un sol gest de reconeixement, ni una paraula d’agraïment, ni una mostra d’afecte. Per contra, he presenciat com es reien d’ell quan tenia la paraula en el plenari i, als mitjans, he vist i escoltat el seu nom associat a qualificatius de mala praxis, de malbaratador, de megalòman i, ara, sols em faltava veure’l a la porta dels jutjats denunciat per un assumpte (el de l’edifici Innova), que li farà molt de mal encara que la nova regulació de la abans nomenada malversació impròpia no pareix tenir hui encaix penal.
Orengo estima els posicionaments clars de la gent. Desaprova les equidistàncies que mantenen alguns (supose els qui actuem als mitjans de comunicació), a l’avaluar les persones públiques i les seues obres. Es queixa dels motius perquè ho fan. Els anomena equidistants professionals. Orengo no es para a contemplar que eixa equidistància pot ser el fruit de la independència que gaudeix qui la practica. Però de periodistes, d’opinadors i de capçaleres de mitjans de comunicació marca “la Voz de su amo”, en tenen tots els partits! Professionals de què, caldria qualificar-los? Però arribats ací i, per si de cas, jo he fet examen de consciència aquesta setmana, perquè, des de fa anys, tinc el privilegi d’un micròfon obert en l’emissora i d’una pagina en blanc en el diari. Per a contar i raonar sobre les coses que passen deixant-les sempre damunt la taula, perquè cadascun dels radiooients i dels lectors, n’extraga la seua personal conclusió. No m’amague en talaies. Ho faig Des de la vorera, on es sent la pudor i t’esguiten les coses que passen al bell mig del carrer. I escrig amb actitud constructiva, amb voluntat d’Anar fent, respectant sempre les persones i les idees i opinions dels demés. Equidistància? Si! Per què no. No tinc cap carnet que m’obligue, ni cap ideologia concreta que em condicione. Dispose d’una certa independència que no em lliga a cap seu, col·lectiu o butxaca. I, a més a més, és cap a eixa equidistància on m’inclina el meu tarannà. Soc d’Orengo i no soc socialista. I vull ser de Torró i no soc del PP. Ho vull i ho necessite! Equidistància? Per ella, el dia que toque, parlaré de l’actual alcalde i ho faré en positiu, destacant les seues virtuts i els encerts i, com he fet hui amb Orengo, minimitzaré els defectes i errors. Que tots en tenim i en cometem.
I ara… No hi ha ningú que els pare? Que els convença perquè retiren les dues denúncies dels jutjats? No hi ha persona o situació que els puga ajuntar perquè es parlen cara a cara, tranquil·lament? Per Gandia i pels gandians! Ningú pot parar aquest espiral insensat?
Pasqual Molina 