Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Anem Fent!” Diumenge 8 d’abril de 2012.

“QUAN GANDIA ERA YE-YÉ”

     La Casa de la Marquesa acull, des de fa dies, una exposició singular. Plena de records i enyorances. Parla de la Gandia dels anys seixanta i dels moviments musicals iniciats, viscuts i compartits per una joventut que s’alineava, en gustos i aspiracions, amb la joventut europea. Fou el moviment ie-ié. Un estil de música, als inicis, representat per xiques joves que cantaven cançons influenciades pel soul, el rhythm and blues i el pop. El fenomen ie-ié ( de l’anglès yeah-yeah) va tenir els seus orígens en un programa de radio fiancés, Salut les copains (1959), el qual tingué un èxit sense precedents, ja que tots els cantants i les cançons que hi participaven es convertien en número u en les llistes musicals. El programa s’expandí amb la publicació, el 1962, d’una revista del mateix nom (encara en trobaria alguna en les prestatgeria de ma casa) amb una tirada espectacular i plena de noticies i de fotografies extraordinàries dels artistes idolatrats. Sylvie Vartan, Johnny Halliday, Françoise Hardy, Adamo, Michel Polnaref, Richard Anthony, Sheyla s’apropaven a la divinitat en l’estima dels joves francesos. El fenomen fou assimilat per la joventut europea. Salut les copains arribà a publicar-se a Espanya, Alemanya i a Itàlia. Els noms dels artistes i el so de la musica de molts d’ells formen part de la banda sonora de les nostres vides: Rita Pavone, Petula Clark, Jane Birkin, Gelu, Conxa Velasco, Karina, Los Brincos, el Duo Dinámico i tants altres més.

     Ací, a casa es va viure amb passió el fenomen. Infinitat de joves decidiren aprendre tocar la guitarra (la qual podies adquirir a Casa Boix o Martí) i els més atrevits n’adquiriren de les elèctriques (a Casa Lluquet o Musical Alberdi a València) i s’adjuntaren formant conjunts a base de tres guitarres (solista, rítmica i baix), i una bateria, emulant els The Beatles, el grup angles el qual havia irromput en el món de la música com mai havia passat amb el seu primer disc Love Me Do. Era el 1962 i amb aquesta mostra es commemoren els cinquanta anys. D’aquests grups gandians tracta, fonamentalment l’exposició de la Marquesa. Però hi ha molt més. La sala recull diferents elements que et situen en l’ambient dels seixanta: estries de fumar (misteres, cendrers, paquets de caldo) i d’afaitar, telèfons, transistors, televisors en blanc i negre,  llibres i material escolar, maquines d’escriure, diversos tipus de Pick-up, magnetofons de cinta, el primer model d’enregistrador que es comercialitzà a nivell popular de la casa Philips, un ciclomotor Velosolex, una moto Vespa, fins un cotxe Mini Cooper, el vehicle somniat a l’època, Hi ha revistes i tebeos, fulls de publicitats locals extretes del diari Ciudad, cartells anunciadors dels grups musicals locals i de les seues actuacions i una maquina de posar discos que funcionava a base de monedes com la que hi havia a la sala de jocs (màquines), que hi havia al Passeig, (davant de l’Hispano Americano) on va estar sonant, ininterrompudament, el Twist and Shout dels Beatles durant setmanes. En el catàleg que s’ha editat, magnífic, podrà llegir la història resum de tots els qui hi són en la mostra. Eudald González, comissari de l’exposició, relata, molt didàcticament, tot el que fou, el que va significar i qui va ser qui en el moviment ie-ié dels seixanta gandians. Dels sues antecedents , amb grups com ara l’orquestra Tic-Tac, la Michigan, la Capri, la Serenade, l’Avenida, i amb noms com per exemple Juan Garcia Pellicer, el Negre, Ignacio Moreno, el mestre Miguel Villar, Bernardino i d’altres més, orquestres i músics, que cadascun de nosaltres recordem i identifiquen en les fotografies, fora de catàleg: Pepito, Paella, el meu barber de Corea, de nom artístic Gil Martí, la veu més melodiosa que jo he escoltat mai, Alvaro Baez (saxo), Alandete (trompeta),  Paco Estornell (trombó de vares). Sales: Capri, Atlético Club Gandia (propiedad d’Antonio Climent, Misteri) la qual compartia pista de ball i estris d’halterofília, i a la platja, Hukako, Biarritz, Pepe, acolliren els joves que, entre boleros i pasdobles, foren els teloners de la Gandia ie-ié que ens ocupa.

     Un important motor de difusió de la musica pop a Gandia fou el programa musical El domingo a las 11 de Radio Gandia, el qual comença sent un programa infantil patrocinat per Chocolates la Cebra i on els xiquets anàvem, cantàvem una cançó o recitàvem un poema, i ens donaven unes barres de xocolata. Carmelo Garcia Robledo i Antonio Conejero, aleshores locutors de Radio Gandia, convertiren e El domingo a las 11, en un programa per a artistes novells, retransmet des dels estudis situats dalt de la botiga d’Enrique Peralta, amb música en directe sota la direcció del Mestre Villar. Allí entre aspirants que arribarien a ser artistes de talla internacional (Camilo Sesto hi va començar) destacaven la veu de tres xiquets que obtindrien molt d’èxit (eren els temps del boom de Marisol i Rocio Durcal): Miguel Valls (funcionari municipal), Ana CardonaAnaika” (casada amb l’exalcalde de Daimús (Melchor Maño) i un servidor, Pasqual Molina. Grups musicals com Los Bosman o el Duo Chispa. El programa tingué un èxit sense precedents, es formà una mena de “companya artística” que féu bolos per tota la Marina i la Safor omplint sales i teatres de gom a gom.

     Però, sens dubte, són els grups musicals gandians el més important de l’exposició i un local, el Llar “Fallero” de Corea. Los Duques i Los Duendes i los Cuervos dominaren l’escenari i al so de la música de Los Sirex, de Los Mustang i dels Beatles moltes parelles es comprometeren per la resta de les seues vides. Miguel Catalan està en els precedents, Los Sonik’s, i es una constant en els diversos grups. Desprès identifiquem en les fotografies a : Jesús Gras, Roberto Mompo, Juanjo Sanjuan, Javier Martinez, Vicent Pellicer, José Orengo, (Duques); Jesús Aparisi, Rafa Aparisi, Eduardo Timoner, Ramon Mengual, Juan Andres Morant, Esteban Barber, Salvador Martí, Mellat, Salvador Montaner, Pastilla, (Duendes); Salvador Alandete, Salvador Gomar, Salvador Gregori, Pep Morant, Pepe Pomar, Isidro Tarrasó, (Trader’s); José Bernabé, Berna, Toni Colomina, Antonio Gomez, Toño, Paco Isla, Paco Mayor (Cuervos). I tants altres. Tifones, Raices…

     Vicent Gregori, tinent d’alcalde de Cultura, diu en la presentació de la mostra que, amb aquesta, “… es pretenia emmarcar una època i uns protagonistes, la joventut gandiana d’aleshores, amb un futur per davant”. Molts dels qui ens retrobarem en la sala la nit de la inauguració érem aquell futur. Ens alegrarem de retrobar-nos. Fórem part d’una època, escriguérem una historia, compartirem uns escenaris i un públic. Ara que el futur ja no es nostre ens penedim quan comprovem quants d’aquells instruments s’han quedat orfes de les mans que els feien sonar. Absències.

Veure PDF pàgina diari

Aquesta entrada s'ha publicat en 006. Levante-EMV la Safor. 2012, Quan Gandia era ye-yé i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.