BIBENDUM
Ausades la de persones que m’han marmolat aquesta setmana pel que vaig escriure en l’article de dissabte passat. Allò que deia que estava acceptant el fet de veurem tan gros. Enmig dels bonegons, he volgut aclarir que sols em referia a la meua imatge corporal a la qual estic, o estava, acostumant-me. No al sobrepès, que és tema de salut i em preocupa. Estètica i salut!
L’estètica rebutja la grossària. Durant es darrers anys el fet que el meu cos anara guanyant en volum en feia sentir mal. Un cert pudor, una vergonya que em feia patir, i em molestaven les mirades i els comentaris dels altres. Inclús els afectuosos i benintencionats. La pressió mediàtica i social sobre els grossos és voraginosa: dietes volàtils, gimnàstiques agressives, pastilles anorèctiques, cremes reductores, massoteràpies intervencionistes, saunes asfixiants, massatges anticel·lulitis… Tot, per a adquirir (o recuperar), les línies i les corbes a les quals obliguen modes i estètiques xantatgistes. Fins i tot, a Bibendum (el ninotet emblema dels pneumàtics Michelin i que donà nom als mitxelins amb els quals ens adornem els grossos), fa uns anys (el 1998), li van haver de fer un retoc de Photoshop per afinar la seua ventruda figura i fer-la més simpàtica i atraient. Doncs bé, jo em referia en l’article que passe, o que passava, ja de patir per la imatge. Que comence, o que començava a acceptar-me tal qual em veig en els miralls. Però com veuen, desprès de les crítiques, encara guarde un espai, condicional, per a la reacció!
La salut rebutja l’obesitat. Ho parlava també aquesta setmana, comentant l’article, amb un amic amb el qual comparteix quinta, (la del 51), cossatge (la XXL) i el Kalpress (l’antihipertensiu). Els dos érem conscients del risc. Que els nostres cors treballen, en solitari, cadascun dels quals, per a una persona i mitja. Que per ara es mantenien forts i sans (no hem fumat, ni hem begut mai —bo ell un poc, algun temps) però que amb aquest pes, en algun moment (segurament més prompte que més tard) ens avisarà que estan cansats… I, aleshores? “Aleshores ja veurem!” —va amollar ell entre rialles. I iniciarem, cadascun, un desficaci de consideracions impròpies de gent amb trellat: “Però què puc fer? Si m’agrada tot! Si tot em cau bé! No és un pecat anar contra la natura? Contra la fisiologia normal? I així, una darrera de l’altra. Les vacances i el bon temps propiciaven el despropòsit.
És cert que tenir ganes de menjar és la primera cosa que es perd quan tens un càncer. Que poder apreciar el tast de cadascun dels aliments a la boca, poder-los tragar i sentir-ne el benefici a l’estomac, la sensació de plenitud i de benestar i no sentir res del que passa en la panxa des que els aliments ixen de l’estomac fins que arriben a l’excreció de les deixalles és tot un procés extraordinari, els entrebancs del qual justifiquen l’existència de tota una especialitat mèdica, la de l’aparell digestiu.
Aleshores la pregunta que ens fèiem, el meu amic i jo, aquesta setmana, enmig de la burrera, sobre si no era un pecat antinatural anar contra tot el que funciona bé: ganes, gust, plaer, plenitud, satisfacció, benestar, descans, era una pregunta amb trampa. Per suposat que si que es pot gaudir d’aquestes virtuts amb el menjar, sol cal afegir-n’hi unes més: la mesura, la qualitat i decisió de dir-ne prou. I gastar calories amb l’exercici físic! Perquè, al cap i a la fi, el meu conflicte amb el pes i el de tots els que el tenim, no és més que un simple problema d’economia energètica: hem de disminuir els ingressos i hem d’incrementar les despeses… Mira! Com Rajoy! Sols que al revés.
Pasqual Molina 