Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Anem Fent!” Diumenge 9 de desembre de 2012.

ACONSELLAR

     Jo tenia un amic a Sevilla que era cirurgià. Especialista, també, en càncer de mama. Hi va haver un temps, fa anys, en el qual els dos fèiem intercanvis lúdics. Ell venia ací a passar les falles i jo anava a Sevilla per la Feria d’Abril. Les seues filles participaren en l’Ofrena amb la Falla de Corea i ell encara és recordat pels fallers més majors del barri. Durant les meues estades a Sevilla ell procurava que algú em portara a La Maestranza a les corregudes de bous. El meua amic era extravertit i simpàtic. Li feia molta gràcia com, nosaltres, dèiem allò de “fer-se una cervesa” i amb sorna em deia: “¿Pacuá, vamos a “hacernos” una cerveza?”. Es moria de riure. Un dia es va morir de veres, sobtadament, a Badajoz, quan assistia a un congrés. Jo vaig anar a Sevilla al seu soterrament. Molt dur! Deixava vídua i cinc fills (els quals havia tingut en cinc anys consecutius), el més menut de tan sols quatre anys. No tenia cap tipus d’assegurança perquè, com a bon sevillà supersticiós, contractar-la en vida donava “mal fario”. Déu sap la de volantins que hagueren de fer en el seu hospital per arreglar papers perquè el seus tingueren algun tipus de cobertura. Desprès del soterrament, i seguint el costum local, en un dels barets que hi ha fora del cementeri de Sevilla (n’hi ha dos o tres!), els amics i familiars “nos tomamos” una cervesa a la salut del mort. O dues.

     Les corregudes de bous a La Maestranza són una altra cosa. No és un mite. El respecte que el públic té pel torero quan està en plena faena, impressiona. El silenci que guarda el públic quan el matador dona els primers passos amb la muleta és inenarrable. El silenci de La Maestranza! És un silenci de contenir emoció i ofegar sospirs fins que brolla el primer amb el primer “olé”, seguit dels altres, cada vegada amb més passió fins arribar, si es dona el cas, a l’èxtasi. No vaig mai eixir cap torero per la porta d’El Príncepe però hi vaig assistir a algunes faenes memorables i sóc testimoni de la passió que provocava el més gran, Curro Romero.

     Després dels bous, a les nou de la nit, en una sala de l’Hotel Macarena, en el qual m’hostatjava, es feia una tertúlia taurina, organitzada per la Cadena SER, la qual es retransmetia en directe. La moderava el periodista Manolo Molés i per aquella diminuta tarima amb dos butaques jo he escoltat a ramaders, empresaris, apoderats i toreros. Els protagonistes de la festa. I escoltava les seues veritats. Una nit va entrevistar a José Ortega Cano, que havia torejat aquella vesprada amb no massa sort. El torero anava vestit impecablement amb jaqueta obscura, corbata clara i els cabells pentinats i amb gomina. Seia a la poltrona amb un port majestuós. Com un s’imagina que es comportaven els toreros de llegenda (quina diferència amb l’Ortega Cano posterior, subproducte mercenari de les revistes del cor!). Però jo guarde encara la imatge i la pausa magistral de la parla del torero aquella nit de tertúlia taurina on es permetia al públic fer preguntes als entrevistats. En devìem ser  unes cinquanta persones a la sala i hi havia dos germans mexicans, bessons, els quals venien tots els anys, expressament, a Sevilla, per a assistir a les corregudes de bous. Devien tindre més de setanta anys i no faltaven a cap tertúlia, tampoc és que hi participaren molt però aquela nit, un d’ells li feu a Ortega Cano una observació sobre el poc encertat que havia estat amb la muleta i li va amollar: “Maestro, jo le aconsejaria que…” i aleshores Ortega Cano, sense immutar-se, però amb un gest ràpid de la mà, per fer-lo callar li va dir: “Senyor, hace quince años que tomé la alternativa, he matado cerca de mil toros i tengo varias cornadas repartidas por mi cuerpo, dos de ellas pudieron costarme la vida… Si usted no puede, al menos, decir lo mismo… Con toda educación le digo… Que no le acepto el consejo”. Silenci de Maestranza a la sala i el mexicà se n’anà d’allí tot enutjat.

     Jo me’n recorde prou de l’Ortega Cano d’auqella nit. Com més major en faig, més encara. Que fàcil és per a molts donar consells. Aconsellar des del destarifo és fàcil. L’espectador que escridassa l’àrbitre de futbol perquè faça un canvi de jugador o perquè l’ha fet, sota la màxima que el públic sempre té la raó quan la major part dels qui van a un partit no tenen ni idea de futbol i sols volen que guanye, com siga, el seu equip. Aconsellar des de la pancarta els empresaris també ho és, quan no s’ha creat mai cap empresa ni s’han viscut les dificultats perquè navegue. Aconsellar des de la barra d’un bar què han de fer els politics és simple, quan no s’ha tingut mai cap responsabilitat política. Fer-ho des de la tertúlia del casino sobre economia global fa somriure perquè tot allò que més dominen els tertulians en economia és la revaloració de les pensions o els interessos que et donen els diners que tens en el banc. Aconsellar des del púlpit sobre les relacions sexuals entre les persones crea perplexitat quan naixen de persones consagrades al celibat. Per exemples!

     Jo soc poc donat als consells. Hi ha dues àrees personals on crec que podria haver influït: la dels meus fills i la de la meua professió. Pel que fa als fills em vaig adonar molt prompte que, tret de ensenyar-los que havien de respectar les persones i les seus idees, el valor de la veritat i quant costa d’aconseguir les coses, no era capaç d’aconsellar-los respecte les decisions vitals com ara camins a prendre o respecte a actituds personals. Pel que fa a la professió, després de quasi quaranta anys de dedicació diària, he descobert que tota  l’experiència acumulada (que ha sigut molta) no m’ha fet més savi, m’ha fet ser més prudent. Experiència destil·lada prudència. És el que, humilment, crec podré transmetre.

Veure PDF pàgina diari

Aquesta entrada s'ha publicat en 006. Levante-EMV la Safor. 2012, Aconsellar i etiquetada amb , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.