GUÀRDIA URBÀ
A finals dels cinquanta i començaments dels seixanta enfront de l’hotel Avenida (davant d’on hui està l’estàtua d’Ausias March), hi havia una cruïlla de circulació complicada. Al bell mig d’aquell espai s’encreuaven totes les vies de comunicació que passaven per Gandia: la carretera de Valencia amb els dos sentits; la d’Alacant amb el d’anada pel carrer dels Màrtirs i el d’arribada pel carrer d’Alfaro, la direcció cap el Grau i la Platja (abans de fer-se l’excalextric de les revoltes de Sant Joan), l’anada cap a la carretera d’Albaida i a cap a Beniopa, i l’entrada i l’eixida circulatòria de la ciutat. Qualsevol vehicle que passara per Gandia havia de passar per allí. I, aleshores, ja en passaven molts. Hui, per a controlar aquell transit tan complex es necessitaria l’ajuda de semàfors estratègicament situats i regulats informàticament. Però durant molts anys (aquells anys), era regulat i controlat per una sola persona. Un guàrdia urbà. Aleshores a Gandia hi havia sis guàrdies urbans, els quals es diferenciaven amb la resta dels guàrdies municipals per l’uniforme, en el qual l’element més característic era aquell casc salacot (com el dels caçadors dels safaris a Africa), tan cridaner, de color blanc, a més a més d’un doble corretjam de cuir blanc que els creuava el pit i l’esquena i eren els únics policies que tenien placa d’acreditació com a tals. Treballaven, sempre, amb els guants blancs col·locats, diàriament, sota tot tipus d’oratges: fred, pluja, vent, sol d’estiu. Amb el seu cos ert, dirigint el pas dels vehicles amb moviments harmònics dels braços i de les mans, parant el cos frontalment o de costat per a indicar als “chaufers” què devien fer o no fer seguint les normes de circulació. Els conductors respectaven molt el seu treball. Perquè el seu treball era important. Molt. En ocasions, vital. I eren molt estimats. Jo veia diàriament l’urbà de l’Avenida, quan anava a escola i en tornava.
… Vint-i-quatre de desembre, dia del sopar de Nadal, a les nou del matí me’n vaig cap a casa Pastor per decidir, finalment, quina cosa demane enguany als reis. És un dia especial per a l’urbà de l’Avenida. És el dia de les estrenes. La gent, sobretot els conductors, s’arrimaran a ell per lliurar-li un regalet. Hui està de servici el meu preferit Manuel Martinez Martinez, “Bonanza” (malnom per l’increïble paregut que té amb l’actor Dan Blocker, Hoss Cartwright, en la serie de televisió, la dels vaquers i el ranxo de La Ponderosa). És el més gran de tots els urbans, a mi m’impressiona la seua figura encara que té un parar bonàs. Viu, com jo, a Corea i és castellà. Em pare en la baraneta del cantó del Montecarlo per veure aquella demostració d’afecte cap els guardiens urbans. A eixa hora del matí, Bonança, ja està rodejat de regals: té dos basquets de taronges, caixes amb botelles de licors, dues capses de puros, una bicicleta de xiquet! Unes quantes botelles de sidra El Gaitero i tres de conyac, una de les quals de Centenario Terry, que l’he coneguda per la malla daurada. Una canya de pescar!. Ara li porten una caixa gran de cartó en la qual hi ha arròs, cigrons, macarrons i què sé jo quantes coses més. Algú s’hi acosta a peu i li dona un sobre blanc, supose que amb diners (estrenes!). Quan torne de Pastor cap a casa Bonança està voltat fins a la cintura de tot tipus de productes regalats. En eixe moment s’hi acosta el mateix alcalde, don Juan Lorente, acompanyat pel cap de la policia municipal, el senyor Silva, i dóna a Bonança un sobre de color blau. Bonança somriu, les estrenes seran bones. Tot el que arrepleguen els urbans s’ho repartiran entre tots els guardies. M’agradaria veure com ho fan!..
Dels guàrdies urbans, el més apreciat, fins i tot pels companys, fou José Dominguez Pascual, qui arribà a ser sergent i quan es va jubilar li van fer un gran homenatge. Vivia també al carrer Tirso de Molina, davant de ma casa. L’home era també de bona envergadura i tenia un bigot impressionant, tipus Stalin, molts fills, i saludava educat a tothom. Diuen que el guàrdia urbà més tècnic, més elegant, era Emilio Garcia Picazo, el qual tingué un fill també guardia (un dels dos primers motoristes que hi va haver) qui era molt conegut perquè tocava la guitarra i feia actuacions (jo he compartit amb ell l’escenari de l’antic Teatre Serrano en una gala fallera). Era conegut com Emilio Picazo (per son pare) però, en realitat, li deien Juan Andres Garcia Boronat. Altres urbans, els quals no recorde, foren: Modesto Martínez Álvarez, Jesús Mañó Cardona i els senyors Bertomeu i Guillem.
Però amb aquest record nadalenc dels guàrdies urbans d’una època vull retre homenatge a tots els guàrdies municipals que han sigut al llarg de la història. Centenars. L’actual cap del Cos, Marc Cuesta, m’ha mostrat una fotografia de tots ells amb l’alcalde, Juan Roman Català. Anys huitanta. Reconec en ella tants guàrdies dels qui desconec els noms! Els trobe formant part del paisatge urbà de la ciutat fent més fàcil i segura la vida dels gandians. Recorde els noms d’aquells amb els quals he tingut relació com a ciutadà o en les llargues nits de guàrdia a l’hospital: Maties (tingué dos fills policies també: Enrique i Miguel), Poler, Mahiques, el caporal Enrique Cuenca Roig i Secundino Galera Vera, un home educat i amabilissim que fou cap de la policia Municipal tants anys. Sense oblidar els joves, amb una formació professional que et dóna tanta confiança. Alguns d’ells són amics dels meus fills. Però vostés han de pemetre’m que faça una menció especial al meu preferit de tots els temps: don Vicente Morant Ibañez, de malnom “Caragol” l’home més simpàtic i divertit que jo he conegut mai, en la seua professió. Encara que no era urbà l’he vist en ocasions (en recorde una davant de la Farmacia Peña i d’Enrique Peralta) dirigint el transit com si un director d’orquestra es tractara, com el Daniel Baremboim del concert de cap d’any de 2009 en la Wiener Musikverein, sols que el Caragol amb el virtuosisme de les seues mans i del seu cos també podria ser el primer ballarí del Palau de l’Òpera de Viena.
És temps de Nadal. Encara! Temps de records, d’enyors. Sempre!
Pasqual Molina 