EASTER I PASQUA
Escric l’article des de l’habitació d’un hotel a Nova York. Amb el petit ordinador de viatge que sempre m’acompanya. Són uns pocs dies de vacances. Davant de mi, la immensitat serena del Central Park. I envoltant-lo, en quadrilàter rectangular, una línia desigual de grans edificis, alguns d’ells, dels que graten les picoretes del cel. Allà baix, al carrer, els taxis són formigues de color groc que marxen en totes direccions i les persones s’endevinen més que no es veuen.
Easter és el nom, en anglès, amb el qual es nomena la Setmana Santa i la Pasqua, en especial el Diumenge de Pasqua, el de la Resurrecció (Easter Day). La celebració m’ha agafat ací, en la considerada la capital del món i de la multiculturalitat. La barreja de races, la de països de procedència, la de llengües i de religions, abasta la supèrbia. Ací, l’Easter és una festa gran. Dia d’anar a l’església i de menjar després amb la família. Dia d’estrenar roba els xiquets, per als quals hi ha una diversió afegida, la de buscar i trobar els ous de xocolata que els pares a la nit han amagat per diversos indrets de la casa. Ous embolicats amb paper d’alumini de diferents colors que ells dipositen en una cistelleta. Hi ha un premi afegit per aquell que en trobe més. Els xiquets creuen, mentre tenen edat de creuer, que els ous els porta un conill. Hi ha reminiscències paganes i antigues tradicions europees en el costum.
Però la festivitat té un caràcter fonamentalment religiós i és en les esglésies on es viu amb devoció la festa. Havíem llogat un guia perquè ens portara al barri de Harlem, a l’altra banda del parc. Per assistir a una missa gospel. Afroamericans! Ja ens havia advertit l’home que eixe dia, el de l’Easter Sunday, anava a ser complicat perquè era el gran dia que tothom va a l’església. Pel carrer ja veiem a les dones més majors anant-hi, poc a poc, vestides de ras o de seda, amb barrets elegants al cap. Les famílies hi arribaven al complet. Els xiquets, arreglats com homenets amb jaquetes i corbates i les xiquetes, amb vestidets de color blanc o crema delicadament brodats i pentinades amb filigranes de trenes i pinces de colors. Algun dia els contaré com varem aconseguir, la meua dona i jo, quedar-nos-hi (a tots els turistes els feren eixir-ne perquè no hi cabien els feligresos), com ens convidaren a seure en les primeres files i les emocions viscudes, tan intenses i diferents, dins d’aquell recinte religiós.
Abans, de camí a Harlem, el guia ens va parar en la Riverside Church, una església protestant, costejada per J.D. Rockefeler a 1903, la qual té dalt del campanar el carilló major del món amb 74 campanes, una d’elles, la Bourdon, de vint tones, la més gran fabricada mai. Volia que apreciarem contrastos de cultes. En entrar-hi, les notes impactants d’un orgue (vint-i-dos mil tubs, digué el guia) i les veus d’un centenar de persones, abillades amb una mena de sotana a llistes verticals multicolors, ens deixaren bocabadats. L’església d’alts murs i vidrieres lluminoses eren l’escenari perfecte per a l’emoció. Les persones que cantaven ocupaven tot el presbiteri. Quan l’oficiant ens dirigí la paraula, des del púlpit, haguérem d’anar-nos-en. El gospel ens esperava, però la meua ànima no s’hauria mogut d’allí.
De vesprada anàrem a la catedral catòlica de Sant Patrici, al bell mig de la Cinquena Avinguda. Allí tots els diumenges es celebra, a les quatre de la vesprada , una missa en espanyol. La d’aquell dia era especial, es celebrava la resurrecció de Jesucrist. Allí vaig sentir, per primera vegada en tot el dia, els noms de Pasqua i de Pasqual, el meu nom, que es gasta per a nomenar el dia i la festivitat. Un nom que no s’empra, que no existeix en el territori de l’Easter. Per ací no hi ha Pasquals. Fixen-se, no hi ha en la geografia de parla anglesa cap personatge conegut (actors, escriptors, politics esportistes) a que li diguen, com a mi, Pasqual. Però eixa vesprada, a la Catedral de Nova York vaig sentir, clarament, el meu nom tres vegades, i el relacionaven amb l’alegria, amb el renàixer i amb la festa. I em vaig emocionar.
COMIAT
Aquest és l’últim article d’aquesta temporada. Els que ens coneixem des de fa anys, saben d’aquesta intenció meua de tan sols estar un temps escrivint, perquè vostés descansen i perquè jo torne la propera temporada amb renovada il·lusió i amb l’interés més gran. Tornaré per allà la Fira. Ara m’acomiade de tots vostès agraït per sa seua presència a l’altra cara de la pàgina!
Pasqual Molina 