HE ESTRENAT L’AVE
Ja he pujat en l’AVE. Dimecres passat vaig anar a Madrid a la inauguració d’una exposició que feia un familiar artista. Al migdia. Per la nit, vaig tornar a València. En l’últim tren. A les dotze de la nit estava en casa. A Gandia.
No havia pujat mai en un tren d’alta velocitat. Ha sigut tota una experiència. Impacta. Anava en classe turista. Els seients són còmodes. Des del de davant pots baixar una safata, àmplia, que et permet qualsevol activitat. En el viatge de tornada vaig escriure, amb l’ordenador menut que sempre m’acompanya, les primeres línies d’aquest article. Una hostessa et proporciona uns auriculars perquè pugues escoltar, dels diferents canals de música, la que més t’agrade o bé sintonitzar la veu de la televisió que t’acompanya durant tot el trajecte. Així no molestes els altres.
Per un panell frontal t’indiquen l’hora i la velocitat a la que va el tren. A tres-cents quilòmetres per hora no et fa l’efecte d’eixa velocitat, la qual cosa em va decebre prou, ja que pensava que em causaria alguna mena de vertigen i no va ser així. A traves dels vidres laterals, panoràmics, el paisatge canviant va quedant-se darrere donant-te temps per a poder gaudir-lo. De tornada, de nit fosca, es noten més les vibracions que la velocitat causa en el fusellatge del tren, les quals a la llum del dia a penes havia notat.
Al cap d’una hora i trenta i un minuts, la megafonia ens avisava del que els ulls veien. Havíem arribat a l’estació d’Atocha! I això si que em va causar impressió i hui, passats un parell de dies, encara no tinc ben integrat en la computadora cerebral eixe espai de temps, tan curt, en el qual em vaig desplaçar des d’un lloc conegut, l’estació de València a un altre, també conegut, la de Madrid. No es tracta d’acceptar que la velocitat ho pot aconseguir. Lògic! Recordem la fórmula física elemental. Es tracta d’assimilar, al teu concepte de temps vital, que això és possible.
Jo tarde prop de dues hores a una paella. Des que em prepare tot el recapte (trencar i pelar la verdura, rentar i llevar pell i cansalada a la carn, fer les mandonguilles), després instal·le el foguer i netege el calder per, finalment cuinar-la: sofregir el pebre, molt lentament la carn i afegir-hi a poc a poc la verdura (en esta època, els alls tendres, les faves i les carxofes) i després la tomaca i l’all, i remoure-ho tot, afegir-hi aigua i un bon bull i quan toque coure l’arròs. Dues hores! Pots guanyar temps canviant la llenya pel butà, pelant les faves amb una maquineta o si tens les mandonguilles congelades, però tu no pots fer una paella legal en trenta-cinc minuts! Si la fas i resulta, has de fer un bon exercici mental i de repassar el cerimonial per a comprendreu, per admetreu. Això em va passar a l’arribar a l’estació d’Atocha.
El cerimonial dels meus viatges a Madrid comencen quan jo tenia tretze anys. El primer viatge a la gran capital el vaig fer en el Seat 600 del senyor Enrique Melo. L’acompanyàvem el senyor Andres Merí, secretari del Club Natació Gandia, i jo. A finals de l’agost del 1964. La destinació final era la ciutat de Lleó, on anava a disputar-se el campionat d’Espanya de natació infantil. Els dos homes eren enormes i el cotxe era el qui era. Les parades eren prudents en nombre i en temps. Isquérem de Gandia cap a migdia i arribaren a Madrid ben entrada la nit. En agost allarga el dia. A mi el viatge em va parèixer una aventura. Recorde, sobretot, el pas lent per les obres de la presa de Contreras i aquelles carreteres rectes, plenes de pujades i baixades que pareixien perdre’s en l’infinit d’aquell mar d’espigues daurades de blat i de flors grogues de gira-sol. Hores. Moltes.
Recorde un viatge d’anada a Madrid sota una pluja intensíssima i la intenció d’arribar a una reunió. I no arribar-hi. Hores. Un altre de tornada, de matinada amb una boira inescrutable, angoixant i arribar tard a totes les obligacions que m’esperaven a Gandia. Hores. Recorde que amb millors condicions, millor cotxe i millor carretera he acurtat temps, però, així i tot, hi emprava hores, que jo tenia assumides i compreses.
L’AVE ha sigut un impacte. Esperat. Ara cal comprendre i assumir que es possible arribar a Madrid en hora i mitja i, no desaprofitar el temps que et guanyes!
Pasqual Molina 