EL COLOR DE LA PELL
Amparo es quedà bocabadada quan Esther li va presentar el seu nuvi Sandi. Era negre! Amparo és la meu germana. Esther és la filla, la meua neboda. En tinc una altra, més major, Mònica. Totes tres són la meua família. De sang. Sandi és de la República Dominicana. Quan conegué Esther, fa dotze anys, era professor de salsa d’una discoteca a València. Esther deia que Sandi era un àngel (!), la meu germana deia que era un assaltador del frigorífic i Mònica deia que era “un poco huevon”.
No crec que el color de la pell de Sandi espantara la meua germana. Fa molts anys que està curada d’espant. Es quedà vidua als trenta i pocs, amb dues filles per criar. El meu cunyat Pepe morí d’un infart als trenta sis després d’uns anys terribles d’angoixa. Des que un fill de puta li posà una pistola al cap perquè li obrira la caixa del banc del qual era director. El director més jove i prometedor de l’empresa. Els lladres foren detinguts i ell els va identificar. Dos dies després, dos dies, inexplicablement, els mateixos lladres tornaren a atracar la sucursal i li tornaren a posar la pistola al cap. Es burlaren d’ell i del fet, inútil, d’haver-los identificat. Cregué que el matarien. Pepe ja no va ser, mai més, el mateix jove que es menjava el món. La seua vida fou un infern i també la dels sers estimats. Un dia el cor li va explotar al bell mig del pit.
Amparo és infermera a l’hospital La Fe de València. Una infermera molt qualificada, de cures intensives. La meua germana viu, diàriament, entre pacients i familiars caminant pel tall de la mort. Hi sobreviu. Tots els dies! No, no crec que el color de la pell de Sandi, quan el va conèixer fa dotze anys, espantara a la meua germana. No dic jo que alguna mena de preocupació no en tinguera. Eren els principis del fenomen de la immigració amb totes les seues les incògnites, però el xic, tret del començament, on dominava el sofà i la nevera, va demostrar, aviat, ser bona gent, bon treballador i molt responsable. Amb mi sempre ha sigut amable i atent, i fou molt afectuós quan moriren els meus pares. Sandi és la meua família.
Quan Esther es quedà prenyada, fa tres anys, a tots ens entrà el morbo de com eixiria el xiquet. Quan va parir i la meu germana telefonava als familiars i als amics per comunicar-nos la bona nova tots li feien la mateixa pregunta: amb delicadesa, “Com és?” o directament, “És negre?”. El xiquet, el meu nebot Saül, es de color cafè amb llet, un poc carregat de cafè. Té un ulls, un nas i uns llavis finíssims, com cisellats per un escultor de Lladró. Res a veure amb els del pare. És molt guapo, simpàtic i extravertit. Despús-ahir, divendres, va fer dos anys. Jo soc el “tio Pasqual” de Gandia. Es xupla del dit gros com jo.
Poc després de nàixer, Esther em va cridar, per parlar del bateig de Saül. Fa trenta anys jo vaig ser el padrí del seu bateig en una cerimònia religiosa entranyable. Ara, ella i Sandi no volien aquell ritual religiós. Ells no tenien fe en esglésies ni en rectors. Però volien celebrar una cerimònia a la vora del mar, on vam escampar les cendres de la iaia Lolita. Una cerimònia perquè ella coneguera el xiquet i que simbolitzara la presentació social de Saül. Volien que l’oficiara jo! No m’hi vaig poder negar. Des d’un principi vaig fer veure a Esther el meu respecte pel primer dels sagraments i pel seu simbolisme per als cristians. Que, de cap manera, anava a faltar a dit respecte. Ho va comprendre.
Durant setmanes hem vaig preparar. A consciència. Vaig trobar, en la xarxa, que en una illa caribenya de pescadors hi havia una mena de ritual de presentació dels nounats a la mar, el baptisme del mar, amb padrins i oficiant. La cerimònia no excloïa el baptisme religiós posterior. Vaig adoptar el protocol i, en un acte molt emotiu, allà on les cendres de ma mare, vaig “batejar” Saül en el nom de la veritat i de la tolerància, en el nom del respecte a les persones, en el nom de la consideració a les idees dels demès, en el nom de la caritat i amb el compromís de preservar el medi ambient, desitjant-li que tinguera sempre a flor de pell tots els sentiments dels quals és capaç de gaudir l’home.
Ahir, dissabte, vam repetir la cerimònia a la platja. Per a “batejar” Joel, el segon dels fills de Sandi i Esther. També té la pell de color cafè amb llet, però en aquest se n’han passat, de cafè.
Pasqual Molina 