MESSI
Reconec que jo també em vaig quedar un poc decebut quan Pep Guardiola, fent-se un embolic amb el sobre que contenia el nom, va dir en català, en castellà i en angles que el guanyador del Baló d’Or del 2010 era Lionel Messi. Si, decebut. No per res! Des de feia unes setmanes, a mesura que s’apropava el dia de l’elecció, tots els sabuts que hi ha asseguraven que el premi seria per un dels altres dos. Les raons? Doncs que a la indubtable qualitat futbolística unien el fet d’haver aconseguit el títol de campions del món amb la selecció espanyola i la “tradició” deia que els anys que hi havia hagut mundial de futbol el premi al best player sempre ha recaigut en un jugador del país que guanya el mundial: Zinedine Zidane (1998), Ronaldo (2002) i Fabio Cannavaro (2006).
Havíem arribat, tots, al convenciment que així anava a ser, fins i tot hi havia una certa predilecció perquè el guanyador fora Xavi Hernandez, ja que, per la seua edat, aquesta podia ser la primera i última oportunitat. Andres Iniesta és jove i, a més a més, podia esperar, ell sap esperar, con sempre, discretament. Ningú no s’enrecordava del Messi. Ningú? No és de veres! Tots els entrenadors del futbol nacional entrevistats els dies anteriors deien el mateix: desitjaven que guanyara Xavi o Iniesta, per açò o per allò, però que el jugador, excepcional, únic, amb diferencia era l’argentí. I això és el que han decidit la major part dels nombrosos membres que formen part del jurat que atorga el guardó: seleccionadors i capitans de seleccions afiliades a la FIFA i periodistes esportius corresponsals de la Revista France Football.
Encara recorde el dia que Messi va debutar en el primer equip del Barça. La premsa feia dues o tres setmanes que estava amb l’expectació i hi havia una certa polèmica en els equips rivals sobre si podria o no fer-ho. Pertanyia a l’equip filial. Es destacava la seua joventut i tenien por (origen de la polèmica) que apareguera en escena un jugador com ell. Diferent. Afortunadament, són ja uns quants anys que gaudim del seu futbol imprevisible, desconcertant. D’un altre planeta! El que ja no tinc tan clar és si ell disfruta tant jugant com nosaltres veient-lo jugar. Difícilment mostra emocions. Actua sobre la gespa del camp sens cap tipus de passió. O no la transmet. Desprès de fer una jugada inversemblant, després d’haver marcat un gol impossible, en comptades ocasions es manifesta amb l’alegria desbordada o amb el descontrol que mostren tants altres jugadors. En la seua actitud no pareix que tinga importància el que acaba de fer. Quan acaben d’abraçar-lo, embogits, els seus companys, ell es persigna i alça les dues mans cap el cel assenyalant amb els dits a qui, en aquell espai infinit, va dedicada la gesta.
A nivell personal sembla ser un encant. És tímid, és senzill. Recordaré sempre quan, l’any passat, anaren a sa casa els directius responsables de l’atorgament del premi Bota d’Or al màxim golejador del continent. Anaven a comunicar-li personalment que ell era el guanyador. De segur que no l’agafaren de sorpresa! De segur que li havien anunciat la visita! Que ell els esperava, però, com? Les càmeres de televisió el mostraren obrint ell la porta, vestit amb un xandall d’hipermercat i fent-los passar a la saleta del seu apartament enmig de la qual hi havia parada una taula amb pots de coca-coles, fantes i gots de plàstic. Mentre ell obria unes borses de papes i de Gusanitos. Que lluny del xou del Ronaldo l’any anterior quan, per la mateixa causa, el xic es muntà una sessió fotogràfica amb vestit impecable de marca cara i copa de Möet-Chandon a la mà i, després, envià les fotos per tot arreu.
Messi és de casa. Parla rar, però s’ha criat ací. El Baló d’Or es queda a casa. Després d’eixa decepció inicial, n’hem d’estar contents. En la gala de Zuric presumirem dels futbolistes nacionals. Com mai ho havíem pogut fer. N’estic satisfet. M’agrada el futbol. L’he practicat amb caràcter amateur i l’he disfrutat. No vaig ser mal jugador, la teoria me la sabia tota, però em fallava prou la pràctica. Ara soc un bon espectador, però el meu futur amb el futbol té els dies comptats. No aguante els àrbitres!
Pasqual Molina 