Diari Levante-EMV la Safor. Secció ”Anem Fent!” Diumenge 17 d’abril de 2011

DE PARTS I ONOMÀSTIQUES

     Ma mare em va parir de matinada. A casa. En l’antiga pelleria del iaio Paloma. Assistida per una comare, com calia. Un part natural. Hui s’anomenaria així. No fou un part llarg, però si penós a causa del volum del meu cap. El iaio es va burlar dient-li a ma mare que si el meu cap fora un diamant estaríem tots salvats. Em posaren per nom Pascual Ignacio Liliano. Pascual, per tradició familiar. Ignacio, perquè aquell dia era el de Sant Ignasi de Loiola. Liliano, perquè la matrona convencé ma mare de fer-ho i així no agafaria la diftèria, aleshores una malaltia infantil que fins i tot podia matar-te. Matar-me. Tinc amics i coneguts de l’època que porten Liliano o Liniana per segon o tercer nom. No saben la càrrega que va suposar portar penjats al coll els tres noms en tots els llocs, sobretot desprès que, en renovar el carnet d’identitat, als vint-i-un anys, el funcionari de Policia es va equivocar i en compte de Liliano posà Libiano. La de viatges que vaig haver de fer al Registre de Gandia, des de Valencia (en la Unión de Benisa), per traure una i més partides de naixement per a demostrar quin era el meu nom exacte en moments de matricules universitàries i de demanar pròrrogues del servei militar. Així que la llei ho ha permés m’he desfet dels altres dos i he canviat el meu nom al valencià.

     En el part de la meua germana, ma mare va trencar aigües mentre feia la bugada al pati de la fàbrica. No sabia que anava de part i quasi no li donà temps a arribar a l’habitació i d’avisar la comare. Allò no va ser sols un part natural, va ser un obsequi. La comare seria una altra perquè a la meua germana sols li posaren de nom Maria Amparo, perquè aquell dia era el de la Mare de Déu dels Desemparats.

     Els meus tres fills nasqueren a l’hospital de Gandia perquè així ho varem decidir. Vivíem a València. La primera filla nasqué desprès d’un llarg i dolorós part que va necessitar, en l’últim moment, l’ajuda d’un forceps (un instrument d’aspecte tètric), hàbilment utilitzat pel ginecòleg Carlos Peñin. Com va ser xiqueta havíem pensat posar-li Sara, un nom curt clar i únic. La segona filla va nàixer mitjançant un part ràpid. Un diumenge a primeres hores del matí. No vaig poder anar a jugar el partit de futbol d’empreses. Crec que fou l’únic diumenge que vaig faltar-hi en quinze anys. Ella sap que ni li ho he perdonat mai i es riu. Com que esperàvem un xiquet, a l’inscriure-la li vaig posar per nom Laura, sense consultar. Sa mare s’assabentà quan un infermera entrà en l’habitació i es dirigí a la xiqueta amb aquest nom. Curt, clar i solitari també. El xicon desitjat nasqué un segon dia de Nadal. En un part sense problema. Pascual és el seu nom. En solitari. Per seguir la tradició familiar.

     En el moment d’escriure aquestes notes, la xicona fa dos dies que està de part. Ella ha lluitat perquè fòra un part natural ja que el primer embaràs acabà en una cesària que ella no ha acceptat mai que fòra estrictament necessària. Molts metges consideren arriscat un part natural després d’una cesària. Sa mare i jo mateix, al principi, li plantejarem pegues, ella com a dona prudent i jo com a metge. Al principi. Durant nou mesos ella ha hagut que véncer tots els temors de la gent que la volem més de prop. Amb tenacitat. Convèncer-nos. Des del coneixement ben adquirit i contrastat. Des del trellat d’una persona formada. Des de la responsabilitat que sempre ha demostrat per a tot. Però sense cedir en la voluntat de voler parir el seu segon fill de manera natural, ja que el primer li’l regalaren. Durant tot aquest temps ha visitat hospitals, ha consultat els seus protocols d’actuació obstètrics i ha comprovat que, encara que la tendència actual, i la pròpia indicació de les autoritats sanitàries, és la d’afavorir, en tot alló que es puga el part natural, encara s’està començant. L’idea, ja molt instal·lada a Europa és la d’ afavorir la natura, és a dir, que els xiquets nasquen per on toca, quan toca i com toca sense ajudes externes hormonals ni instrumental. Aleshores ella, tement una nova cesària d’inici, ha decidit parir en sa casa amb l’ajuda de dues comares. Però també té previst a quin hospital anirà en el cas del més mínim contratemps. Amb temps suficient. Sense riscs per a ella i ni per el seu fill. I en això estem! Ella parint en sa casa i sa mare i jo molt prop per si fera falta alguna cosa. Des de fa quasi dos dies. Els dos van bé. Ella amb coratge i el xiquet amb salut. Nosaltres, amb l’angoixa lògica. Per la filla i pell net. Jo també els anomene així, encara que no porten la meua sang, perquè a l’una la vull i a l’altre el voldré tant com si la portaren. Ah! el nom del xiquet serà Eloi, el que va triar el seu germanet, Marc, de només tres anys, quan li varen preguntar.

Veure PDF pàgina diari

Aquesta entrada s'ha publicat en 005. Levante-EMV la Safor. 2011, Parts i onomàstiques i etiquetada amb , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.