FITUR I
“VILLA CONSUELITO”
Els alcoians van ser els primers forasters que passaven l’estiu a la platja de Gandia. Que jo recorde. En la dècada dels cinquanta. No eren turistes, tenien residencia pròpia. La paraula turista no es va emprar fins que arribaren alguns francesos i, sobretot, fins a la invasió dels madrilenys. Als seixanta.
Els alcoians estiuejants, eren rics. Crec. Famílies benestants amb cognoms destacats: els Mataix, Payà, Petit, Miró, Rius. Els alcoians rics tenien xalets impressionants. De tots ells, Vil·la Consuelito, n’era el que més.
El xalet s’erigia, cara al mar, en el cantó de l’actual carrer Cibeles, sobre un terreny disposat en dues altures de més d’una fanecada d’extensió. En les fotografies de l’època, fetes des del braç llarg, es veu la seua silueta blanca dominant la primera línia de platja. Tenia dues plantes. Quan sobrepassaves la reixa de la porta principal, una escalinata et conduïa a una àmplia terrassa amb mobles de vímet. La vista des d’allí era impressionant i, supose que, assegut en aquelles poltrones, la brisa marina devia ser, en les hores tòrrides, com una carícia suau. Dins, la casa tenia dues estàncies: un saló ben moblat, amb una escala a la dreta por on es pujava cap a les habitacions del pis superior. Travessant-lo, el menjador, al bell mig del qual hi havia una taula parada, gran. La cuina a un costat. L’excusat no recorde on. Darrere el pati, obert, amb una taula de vidre a la intempèrie. Una porta de ferro lateral, de servec i una escala que et baixava cap a les habitacions del servei domèstic. S’entrava a la cotxera, també, per la façana marítima. S’arribava al garatge a través d’un caminal, construït en alt, el qual travessava el jardí.
Vil·la Consuelito era del senyor Espi, empresari del textil. El nom del xalet era el de la seua dona. Els dos tenien un aspecte senyorial. Tenien un fill casat, amb tres xiquetes, guapíssimes, i una filla, Consuelo, casada amb un metge cardiòleg, Anselmo Aracil, amb dos fills: una xiqueta i l’únic xiquet que campava per aquella mansió: Anselmo. Era el meu amiguet dels estius. Estiuaven tots junts. Hi arribaven a començament de juliol. El senyor Espi i la senyora Consuelito, en un cotxe gran amb xofer i dos criades. El xofer duia uniforme d’aspecte militar, amb gorra de plat i botes de canya alta. Les criades, uniformades, duien còfia.
Jo estiuejava en aquell carrer, a la caseta del iaio Paco Paloma, davant del Buenos Aires, al costat del Rancho Grande. Eren veïns: el tio Joaquin Pachala, Moltó, Paco Maravillas (amic de la infància de ma mare), Rico, el de la llibreria, els Benavent, Pallarès, els germans Ribes i els Martinez, nadadors.
Pel mati anàvem a la platja. Ma mare deixava el dinar fet amb el recapte comprat, a diari, en la botiga de l’Arenera, una quarta de gel en la nevera de fusta i serpentí de plom, i dos poals d’aigua calfant-se al sol per a rentar-nos, dins d’una gaveta, el salobre i l’arena en tornar. A la platja estàvem a soles. Al sol. Sense cap protecció. Huí és impossible descriure la sensació de ser l’amo d’aquell prodigi de la natura. Una platja salvatge per a tu a soles!
Dinàvem plat únic i una barra de pa sencer. Després, una migdiada insuportable. Jo no podia dormir. Prop de les sis me n’anava a jugar amb Anselmo a Vil·la Consuelito. El xalet tenia mil racons. Mil escenaris de joc. Les cosines tenien tres bicicletes en forma de moto Vespa. Increïbles. Havíem de fer mil volantins perquè ens les deixaren. Rosanna, la segona, tenia els cabells rossos i llargs. Fou el meu primer amor no correspost.
El xalet fou enderrocat, cap els setanta, i en el solar es va construir un edifici alt. Massa alt. A la planta baixa hi ha la gelateria Venezia. Anselmo arribà a ser director de banca a Alcoi i va morir, cap els huitanta, en un accident de caça. De Rosanna no he sabut mai rés més. A la platja, a l’estiu, des de fa dècades, no hi cap ni una agulla.
Aquesta setmana tots els gandians que manen estan a Madrid, en Fitur, la Fira internacional del Turisme. Buscant obrir nous camins per apropar el turisme salvador. Mentrestant, el debat sobre el model turístic que ens interessa, descansa en el calaix de l’oblit. Jo continue vivint a la platja i, a l’estiu, en fuig!
Pasqual Molina 