23-F
Trenta anys! Imatges, veus i gests retornen als televisors. De plasma. Són nítids els records. Antonio Tejero, tricorni al cap i pistola en mà. Gutierrez Mellado, dempeus, braços fent nanses, incrèdul. Adolfo Suarez, assegut, digne. Santiago Carrillo, dalt, fumant. La resta, acollonits, tirats per terra. A poc a poc, reapareixen, avergonyits, espolsant-se els pantalons, posant-se les ulleres i arreglant-se els cabells del cap. “¡Quieto todo el mundo! ¡Al suelo!” Tirs de metralleta. Espurnes d’escaloia al sostre… “¡Esperamos la llegada de la autoridad, militar por supuesto… ¡Se sienten coño!” I un silenci sepulcral. La càmera històrica, obligada per una pistola, gira. A les pantalles apareix la neu i es fa de nit. El silenci i la foscor posteriors sembraren d’angoixa les hores.
Què varem fer en aquelles disset hores i mitja?
Jo vivia a Gandia, en un apartament a la platja. Estava casat i tenia tres fills. El menut, de pocs mesos. Treballava de cirurgià a l’Hospital de Gandia i tenia una clínica particular en la placeta dels Colomets. Aquella vesprada estava de guàrdia a l’hospital. Localitzada. Pendent del telèfon per si hi havia una urgència quirúrgica. No tenia, doncs, consulta, però havia vingut a Gandia. Tenia al despatx els llibres, la música i la tranquil•litat per poder estudiar
Sonà del telèfon. Era Florencio Díaz, el meu company, cap de Cirurgia de l’Hospital. Em cridava des de la seua consulta. A ell també algú li havia telefonat. Preocupat perquè alguna cosa, greu, passava a Madrid, al Congrés dels Diputats. La Guàrdia Civil, segons semblava, havia entrat amb armes a les mans i podrien haver segrestat els politics. Moments de molta confusió. L’home, amb actitud paternalista, em va dir que me n’anara cap a la platja perquè la meua família no estiguera a soles i que ell es quedaria de guàrdia aquella nit. Aleshores, quan sonava “Querer y perder”, vaig traure del plat el disc de Dyango La Radio i me’n vaig anar cap a casa.
A l’apartament vaig tractar de convèncer la meua dona d’anar a Dinos. Em preocupava que la gent, si les coses anaven malament, atemorida, es llançara cap les tendes i es produïra el dasabastiment. Els xiquets eren menuts! Es burlà de mi. Era un exagerat! El senyor Adelino, el porter, pujà, seriós. Em preguntà, preocupat, què pensava de la situació. No vaig saber què contestar-li. En eixe moment escoltarem pel transistor el ban de Milans del Bosch, el sisé i seté punts del qual parlaven del “toque de queda” per a persones i vehicles a partir de les nou de la nit. Ens mirarem, perplexes. Adelino, amb el semblant apesarat i parar digne, baixà per les escales cap a sa casa, la porteria. Jo, atabalat, per l’ascensor, cap al hipermercat, amb els diners que ma mare ens havia donat el dia anterior per a pagar el vestit de fallera de Sara. A comprar tota la llet en pols que poguera.
Pobre senyor Adelino, ell si que ho passaria malament aquella nit. Fa dos anys, per un article publicat en aquest diari, Levante-EMV, em vaig assabentar qui era, qui havia sigut. En una necrològica titulada: “La Safor dice adiós a un luchador por la justicia y la libertat: Luto por la perdida del histórico Adelino Pérez Salvà, Teo”. Alli es llegia que era un destacat membre del Partit Comunista, que havia sigut, durant la guerra incivil, sergent de l’exèrcit republicà i maquis guerriller antifranquista. Exiliat després a França, lluità contra l’ocupació alemanya. Fou comissionat pel Partit per a organitzar la resistència antifranquista durant les dècades d’exili. Havia retornat a Espanya desprès de la mort del dictador. I, és clar, havia trobat aquell treball de porter a la finca on jo vivia a la platja. Aquella nit, ell, si que la passaria malament!
Jo em vaig trobar a Dinos coneguts de dins i fora de l’hospital. Algú omplia el segon carro, del qual sobreeixia alguna pota de pernil. En el meu, vaig posar totes les caixes de llet en pols que hi quedaven. Aquella nit vaig conèixer el naixement d’una nova ràdio a Espanya. La nit dels transistors! Me’n vaig anar a dormir, més tranquil, a l’acabar el discurs del rei. L’endemà, a l’hospital, al quartet on es canviàvem els metges, l’anestesista Fernando Marco, el ginecòleg Antonio Juarez i jo, asseguts després d’operar, escoltàrem que els guàrdies civils abandonavem el Congrés botant per les finestres.
A casa, la llet en pols ens durà fins a la Fira. Afortunadament.
Pasqual Molina 