ENTRE LA MALA VISTA I LA PUDOR
Des de fa temps visc a la platja de Gandia. En una urbanització a la vora de la carretera Natzaret–Oliva. La vista sobre la marjal i les muntanyes és esplèndida. A sovint m’ature a gaudir-la. Des d’una terrassa, em recolze a la barana i admire. Són instants d’èxtasi serena que animen a la reflexió. L’ermita de Santa Anna és a penes una taca blanca en l’infinit de la qual, la Nit de Nadal, pareix arribar, com un murmuri la veu del cant de la Sibil•la. La majestuositat enderrocada del Castell de Bairén, destaca en alt. Enigmàtic, encisador, de vegades, en alguna nit fosca, he buscat entre els perduts merlets els llums de falles guiadores del vaixells que es perden en la mar. La mar de nenúfars i lliris de la marjal van desapareixent a pop a poc darrere les urbanitzacions que proliferen a l’altra part de la carretera. Però en recorde viva la paleta de colors. Del molló de la Creu tan sols veig la punta on la creu demana a crits la restitució. Però, encara es manté intacta, magnífica, la visió del massís del Mondúver. En algun matí fosc de cel nuvolat, el sol troba un esqueix entre els núvols i projecta una canonada de llum sobre la muntanya, a la qual dona un color encaramel•lat.
En tan magnífic quadre sols desentona el contenidor de fem a la vorera de casa. A mi el contenidor de fem a la porta del carrer em fa el mateix efecte que si el poal del fem de casa estiguera a la saleta, al costat del sofà. Hi ha un únic contenidor per als huit xalets que donen al carrer. Estic segur que ningú vol tindre el contenidor a la porta de casa. No recorde bé on l’ajuntament el va col•locar al principi, però, amb el pas del temps, el receptacle de color gris lleig i brut ha acabat davant de la meua. Tots els dies! Encara que, en eixir de bon matí, observe que el camió del fem o els homes de la neteja l’han desplaçat, cap avant o cap arrere, quan torne a casa a migdia, el contenidor està sempre allí davant de la meua reixa. Al principi em feia ràbia, inclús vaig posar interès a conèixer qui el traslladava, però ja fa temps que em fa igual i passe.
El que ja no em tenia igual era que, feia una temporada, el contenidor se’l deixaven destapat. Si m’agafava entrant a casa o eixint-ne, jo baixava del cotxe, amb el morro tort, el tancava i continuava el que havia de fer amb el gest contrariat. Però el que em causava fàstic total era quan un d’aquells dies, en eixir a la terrassa amb ganes de gaudir del paisatge i de respirar la brisa fresca de la marjal em trobava el contenidor, de nou, amb la tapa oberta i amb totes les bosses del fem a la vista. A la mala vista.
No ho podia comprendre i havia començat a prendre-ho com una qüestió personal quan l’altre dia, estant a la terrassa, una dona, de la meua edat, s’apropà al contenidor, obrí la tapa i va començar a regirar en l’interior. La dona quan va acabar de fusar-ho tot, se n’anava deixant-se la tapa oberta. Aleshores jo vaig botar com un resort i li vaig cridar l’atenció: “Senyora per què no tanca el contenidor?” i ella mirant cap a la terrassa em va contestar: “Por el olor”. “¿Como dice?” li vaig amollar en castellà —era de fora—. “Cuando abro contenidor huele mal, dejo abierto i mañana no olor”. Jo, bocabadat, amb paraules, poc amables, li vaig dir que les tapes estaven per a tancar les pudors i la mala vista del fem, i que per favor el tancara immediatament. La dona va arronsar els muscles com dient “aquest home no està bé del cap”, el va tancar resignada i se’n va anar. No l’he tornat a veure destapat. M’enutgen les circumstàncies que fan que aquesta dona i jo tinguem tan diferent concepte sobre com ha d’estar un contenidor parat. Sobre qui ha de patir la mala olor. A pesar d’estar convençuts, els dos, de tenir raó, de segur! Però mentre la busque per mostrar-li un gest amable fa uns dies que pense en la que ens espera les properes setmanes quan els candidats municipals i autonòmics isquen a la via publica a convèncer-nos que ells tenen raó. Ja veuran vostès com des de les seues baranes, davant, tot tindrà mala vista i farà pudor.
Pasqual Molina 