DUES BUTAQUES BUIDES
Diumenge passat, en el tradicional concert d’Any Nou que es fa en la Musikverein de Viena, hi havia dues butaques buides. Dues! Juntes! En la primera fila. Tot just darrere del director de l’orquestra. Me’n vaig adonar només començar el concert en un pla zenital de les càmeres de la televisió austríaca. El cor em va fer un salt. No m’ho podia creure! De segur que era una confusió. Com que la platea té tres files separades per dues passarel·les centrals, segur que m’havia confós amb l’espai buit que aquestes causen. A més a més, com que els ramells abundants de flors (regal de la ciutat italiana de San Remo) desborden l’escenari i cauen sobre la primera fila, de segur que em tapaven les persones. Allò no podia ser. Si aconseguir una entrada és un miracle!
Per això, el d’enguany ha sigut el concert més desconcertant que he viscut en la meua vida. I els he viscut tots. Des que el 1964 Televisió Espanyola el va retransmetre per primera vegada. Casualment, aleshores, mon pare acabava de comprar aquell primer televisor en blanc i negre (marca Vestal), en Electrogas Ferrando. Veia el concert i desprès els salts d’esquí d’Insbruck. Tots els anys! Durant molt de temps vaig considerar impossible poder assistir algun dia com a espectador a la Sala Daurada. Després em vaig assabentar de les dificultats i peripècies per a aconseguir entrades encara que hi ha un protocol que dóna una certa aparença democràtica a poder fer-ho. Des del dia 3 fins al 23 de gener de cada any s’accepten els registres per a participar en el sorteig d’entrades (de tot tipus de preus) dels tres concerts: el de l’assaig general (el 30 de desembre a les onze del matí) el de la Nit de Cap d’Any (el dia 31 a les set i mitja de la vesprada) i aquest concert d’Any Nou (l’1 de gener a les onze i quart del matí). En la web de la Filharmònica de Viena es diu que sols participant en aquest sorteig es podran adquirir les entrades però, la veritat, fa uns anys es veien en la sala tants japonesos que feia sospitar que hi havia alguna altra via per a accedir-hi i l’organització hagué de revisar el sistema. Així i tot, la probabilitat d’anar-hi es quasi tan remota com que et toque la grossa de Nadal.
Per això, el meu desassossec. L’idea d’aquelles dues butaques buides, desaprofitades, em posava nerviós. Una i altra vegada els ulls se me n’anaven darrere d’aquella primera fila perquè les diferents preses i plans del realitzador Brian Large no em deixaven confirmar la troballa. Distret no assaboria les novetats d’enguany: s’estrenava en la batuta el jove director austríac, Franz Welser-Möst, prou controvertit a nivell personal i musical, en el programa s’incloïen dues peces dels Strauss i una de Joseph Hellmesberger d’inspiració musical espanyola i s’interpretà el vals Mefistòfil, número 1 per commemorar el dos-cents aniversari del naixement de l’hongarès Franz Litszt. Foren molt aplaudides. Aire nou entre polques i valsos tradicionals. El director feu un apart per abordar el final.
Quan va eixir de nou i la càmera l’enfocà en un pla mitjà, ho vaig confirmar. Les dues cadires estaven buides. Havien estat buides durant tot el concert. Sens dubte! Em vaig quedar afonat al sofà. Quan començaren els primers compassos d’El Danubi Blau i, com tradicionalment es fa, el director els interromp per girar-se i desitjar a tothom un bon any en nom de la Filharmònica, jo no li vaig contestar. És més, a mi, enguany, el tradicional vals em va semblar descolorit i, quan finalment arrancà la Marxa Radentsky no la vaig acompanyar amb les palmes, ni tampoc no vaig plorar, com ho faig sempre, quan m’adone que ha passat un altre any i que, ja en fa uns quants, no sé ja si són un any més o menys.
La meua amiga Vicenta ha estat en el concert d’enguany. Asseguda a la segona fila. Sentint l’olor de les flors. Veien les perles de suor del director Welser-Möst. Les mirades de complicitat que amb ell tenia el primer violí (Ecklard Seifert?). Ella, al menys, ho ha aconseguit. Ella, al menys, ja coneix que és posar un peu en el cel.
Pasqual Molina 