CARPE DIEM I LA SGAE
No sé si al Nadal desapareixen les notícies dels mitjans de comunicació perquè no n’hi ha o perquè els periodistes estan de vacances. Jo aprofite aquests dies per a rellegir articles de premsa que en algun moment he considerat interessants i guarde. Joan Climent em va aconsellar que ho fera. En els reculls sempre trobes alguna cosa que et fa reflexionar i escriure. En un parell d’articles els autors feien referència o empraven, per diferents raons, el carpe diem, la locució universal que, com saben, significa ‘viu el moment’.
Com que tenia temps, i gana, em vaig recrear, una vesprada, en aquell tema de l’etapa estudiantil. Carpe diem quam minimum credula postrero és una frase del poeta romà Horaci (Odes, I, 11) que ha esdevingut, amb el pas del temps, un tòpic recurrent en la història de la literatura universal. El sentit de la primera part de la frase és clar i tothom l’interpreta igual. La segona part, que significa ‘no confies en demà, no esperes a demà’, ha sigut interpretada de manera distinta segons l’època històrica que a l’home li ha tocat viure, amb la diferent visió que s’ha tingut en cadascuna d’aquests sobre el futur, sempre angoixant: fóra per la certesa de la mort inexorable, fóra per la pèrdua de la bellesa corporal, per la incertesa, pel desencant.
Hui el carpe diem seria interpretat de diferent manera, segons qui l’emprara. Si fóra un membre responsable del govern, el pronunciaria a mena de “Viu el moment i no penses en el futur, que ja ho arreglarem!”. Si fóra un responsable de l’oposició, ho diria com “Aprofita ara que no saps el que ens espera!”. I així, per extensió, cadascun dels responsables de les diferents àrees socials i econòmiques l’aprofitarien com millor interessaria els seus interessos. En deixe fóra la religió, que sembla que el carpe diem no va amb ella, ja que promet una vida millor en el més enllà. Però ara, en començar l’any nou, tant de bo que tots poguérem gaudir un carpe diem personal amb tota plenitud. Durant el temps que es puga.
Com que anava jo un tant desficiós, pensava si frases com aquesta, transcendents, o d’altres tantes que feren cèlebres els seus autors, Quevedo, Gracián, Larra, Unanumo, Ortega y Gasset, generen drets d’autor. Frases. Frases repetides en les aules, en les llibres, en les conferències, en els mitjans de comunicació. Frases impreses de manera indeleble en l’inconscient col·lectiu que brollen en el moment oportú per a l’afirmació o la negació d’una tesi, per a la defensa o per a la sentència, per a apuntalar o per a tombar, aprofitant el pes de la seua contundència consolidada amb el pas del temps. Que em diuen vostès dels refranys populars? Quina SGAE hauria de fer-se’n càrrec. Una societat d’autors d’àmbit supranacional? Com es duria el registre i custòdia de les frases d’impacte global? Com es controlaria la utilització? Quines condicions hauria de tenir una frase per a entrar en la categoria? Com es pot endevinar quines arribaran a ser destacades, importants, úniques? Es poden posar tanques de protecció al territori de la saviesa universal? Qüestions d’una vesprada de desfici!
Pasqual Molina 