QUI GUARDA QUAN TÉ… MENJA QUAN VOL?
En poc temps l’home ha malbaratat la saviesa popular destil·lada en els refranys. Quasi tota. D’una manera o d’altra. Els avantpassats comprimiren en frases curtes tot el coneixement recollit mitjançant l’observació i l’experiència a fi de facilitar el present als fills i procurar el millor futur als nets. Des del trellat. En certa manera, alguns refranys podrien ser considerats com la llavor de la sostenibilitat. Ara, alguns, desconcerten,
Refrany era sinònim de veritat. Els refranys abraçaven totes les àrees del coneixement humà i les dels afectes de les persones: l’agricultura, la salut, l’economia, l’amor, la meteorologia, la família, els diners, el treball… Sens dubte els refranys més emprats eren els que tenien a veure amb l’oratge i la seua repercussió, directa, sobre l’agricultura. Eren importants per a decidir el moment de plantar, de recollir, de regar, i també per a prevenir o defensar-se de l’acció descontrolada dels fenòmens de la natura. Són els primers refranys que han perdut mesura i sentit. Una mala utilització dels recursos ha afavorit l’anomenat canvi climàtic provocat per l’efecte hivernacle amb repercussions de tot tipus a nivell global i aquells refranys d’“A l’abril cada gota en val mil”, el d’“Any de neu, any de Deu” o aquest altre, que tant repetia ma mare, “Hasta el cuarenta de Mayo no te quites el sayo”, tenen hui poca o nul·la fiabilitat.
Els altres refranys afectats, greument, són els que tenen a veure amb el valor dels diners i el de les coses. La crisi econòmica que ens envolta a tots, per tot arreu, n’és la causa. La crisi té, a part dels efectes directes sobre la butxaca, una altra conseqüència no menys agressiva: la inseguretat del futur, a tot els nivells. Un veu com els principis en els quals es basava la seua tranquil·litat per al dia de demà, l’estalvi i la propietat, s’enfonsen. Un sent la impotència de veure que tot el que ha aconseguit mitjançant l’esforç, el treball i el sacrifici hui te poc o cap valor monetari.
Aquells estalvis que preconitzaven les persones majors, aquell guardar per a la vellesa, per si una malaltia es presentava sobtadament, per no passar penalitats, aquelles sentencies escoltades en la infància “Qui guarda quan té, menja quan vol”, “Qui té troncs fa estelles” de que serveixen ara? Aquella dita, esplèndida, de “Dichosos mis bienes que remedian mis males” què val hui si res no té valor i, si en té, no hi ha qui el barate?
Aquests dies passats he parlat amb un home major, atribolat. Llaurador. Propietari. Parar seré. Cabells blancs curts, ben pentinats. Pell avesada pel sol i ratllada per arrugues venerables. Mudat per a anar a acompanyar la dona a la visita del metge. La veu clara i neta, profunda: “He treballat des dels deu anys, en la terra de mon pare. De sol a sol (quan hi havia sol), a casa quan plovia (“Quan el Monduver fa capell, pica espart i fes cordell”). He passat nits al ras esperant l’aigua per a regar, espantant els lladres els anys de bona collita. Quan arribà el meu moment vaig estalviar i vaig saber comprar (“Millor es guarda el que amb treball es guanya”). Vaig encertar en la tria de cultius i en la selecció de varietats i, amb els anys, aprofitant l’avinentesa, vaig omplir la coixinera. Terres noves, una casa, gran i he educat tres fills, els he donat estudis perquè no passaren la vida pendent del cel i de la terra. Dos estan casats, tenien faena i sengles cases amb hipoteques… Zapatero deia que no era crisi, que era un ajust de no se que collons i jo, aleshores no comprenia res i menys comprenc hui encara… Com és possible? Han passat quatre anys i cada dia la radio diu que és pitjor… Pitjor? Els xicons no poden pagar les hipoteques, a mi se m’han acabat els diners de la llibreta i els altres que tenia per algun forat guardats, i jo els he dit que no patisquen, que el pare està ací, que el pare té…
Fa quasi un any que he posat tot a la venda, els corredors ja m’advertiren que tot està malament. Tan sols vaig poder malbaratar la millor de les terres, tinc vergonya de dir què em van donar… i tinc bens i no puc pagar…”. I mirant-me als ulls amb els seus brillants em va amollar amb veu de súplica: “Don Pasqual, vostè creu que tot s’arreglarà després del 20N?”, i jo no li vaig poder aguantar la mirada.
Pasqual Molina 