TXAPOTE
L’Audiència Nacional ha condemnat a Xavier Garcia Gaztelu, Txapote, a la pena de 105 anys de presó i mig milió d’euros d’indemnització als familiars del socialista Fernando Buesa i del seu escolta, Jorge Díez , assassinats a Victòria el 2000. La presidenta del tribunal que ha dictat la sentència ha sigut la jutgessa Àngela Murillo. Els dos personatges, acusat i presidenta del tribunal, s’han vist, de nou les cares uns dies després en el judici per un altre assassinat, el del regidor d’UPN, José Javier Múgica, perpetrat el 2001. És el judici on a Murillo se li va sentir (el micròfon estava obert) “I damunt se’n riuen estos cabrons”, la qual cosa l’obligà a inhibir-se de la causa i deixar que un altre magistrat presidira el judici. D’ací uns dies s’espera que dictarà també sentència.
Les paraules de la jutgessa, impròpies del càrrec que ostenta, són inexcusables. Imperdonables! Però expressen el sentiment que a qualsevol persona de bé li causen les actituds dels etarres en els judicis, en especial l’altivesa provocadora de Txapote, un dels caps d’ETA més sanguinaris a l’hora de manar matar o de pegar, ell mateix, el tret en la nuca.
Txapote està en la presó des de ja fa anys. Acumularà, amb el pas dels judicis que ha d’afrontar, qui sap quans centenars d’anys de càstig, però, per llei, sols en complirà trenta. Una de les causes per la qual va ser condemnat fou per el segrest i l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, el jove regidor d’Ermua. El dia que el raptaren, els mitjan de comunicació i la classe política actuaren amb el convenciment que aquell segrest era diferent i que anava a acabar malament. La banda terrorista havia exigit al govern espanyol l’apropament dels seus presoners al País Basc o assassinaria el jove de 29 anys passades 48 hores. El govern no va cedir i, a pesar que milions d’espanyols es van manifestar demanant, amb angoixa, el seu alliberament, dos dies desprès, amb una puntualitat immisericorde, li pegaren dos trets al cap i el mataren. Jo crec que des d’aquell dia tots canviàrem nostra percepció sobre el terrorisme perquè, en Miguel Àngel Blanco tots reconeguérem al fill del nostre veí o a al xicon que treballava en la farmàcia i que podia haver sigut el nostre gendre o el nostre fill. Tot, tot va canviar des d’aquell dia.
Jo no havia vist mai Txapote. El vaig veure en aquell judici junt a la seua còmplice Irantzu Gallastegui, Amaia. A ell se li acusava de ser qui havia disparat mentre ella esperava prop amb el cotxe en marxa. La televisió ens va mostrar les imatges enervants del judici: l’actitud despectiva de la parella cap al tribunal, els insults de la germana de la víctima als acusats, la altivesa de Txapote erigint-se com el gran heroi de la causa. Però allò que més em va impressionar fou escoltar la descripció que feren els forenses sobre com mataren el jove: Miguel Àngel portava les mans lligades davant i li dispararen per darrere. Un primer tret, de prop i directe al cap, no el va matar. El xicon va caure agenollat i era conscient, en tot moment, que ja li havien disparat. Un segon el va fer desplomar-se a terra i tardà encara un hora a morir, quan arribava a l’hospital. Horrorós! I Txapote, dret, escoltant els forenses amb somriure cínic i mirar desafiant a tothom.
Quina bogeria du un home a matar-ne a un altre per una causa? Quina causa pot justificar un acte així? Vosaltres, els que la justifiqueu, com podeu ser tan il·luminats? I tu, Txapote, com pots ser tan arrogant si li vas disparar per l’esquena? Si tenia lligades les mans! Covard! Com pots ser tan presumptuós si errares el primer tir? Inepte! Com pots ser tan vanitós, si fallares també en el segon? Incompetent! Si te’n vas anar cagat, a tota pressa, sense acabar bé la faena, deixant aquell jove en terra, encara viu, conscient de que estava morint-se d’una manera tan inhumana que no es pot desitjar ni per a tu, Txapote!
Com es pot ser ara tan fanfarró? Com es pot ser tan boig? Com es pot ser tan re…fill de puta?
Pasqual Molina 