COPTIC
La meua filla viu a Londres. A Coptic Street. Enfront mateix del Museu Britànic. Fa uns mesos, en una de les visites que li fem la meua dona i jo, passàrem tots junts a visitar l’impressionant museu, el segon en importància del món (després del del Caire) en arqueologia egípcia. Allí, en la secció de l’antic Egipte, em vaig assabentar —o recordar, que ja no sap un quantes coses guarda en la memòria—, que coptic (copte, en valencià) és l’idioma antic dels cristians egipcis. Copte és també el nom d’aquell poble cristià evangelitzat per sant Marc, durant els primers anys de la nostra era, que ha aconseguit arribar “viu” fins els nostres dies a pesar que a meitat del segle VII Egipte va patir una imponent invasió musulmana, la influencia de la qual perdura i matxuca, immisericorde, els no creients.
El copte fou utilitzat com a llengua popular fins el segle XVI, però hui tan sols es emprat pel clero, com a llenguatge litúrgic, en les esglésies. Hi va haver un temps en el qual aquesta antiga llengua arribà a tenir una importància transcendental, ja que ajudà a poder desxifrar els jeroglífics egipcis. Els coptes conformen, en l’actualitat, el deu per cent de la població egípcia. Malviuen marginats, quasi sempre reclosos en guetos. Freqüentment són fustigats en el marc d’un clar genocidi. Així i tot, mantenen, amb plena vigència, les seues tradicions culturals i les seues creences religioses. Passe el que passe. Pareixien gaudir d’un cert suport polític per part del president Hosni Mubarak, però des que aquest fou enderrocat el passat febrer per la revolució del 25 de gener, fa l’efecte d’haver caigut, una vegada més, en desgracia. Els diaris de tot el món s’han despertat aquesta setmana amb la tragèdia de la mort de 28 coptes i de més de 300 d’ells ferits per l’actuació desmesurada de l’exèrcit egipci quans aquells estaven fent una manifestació de protesta perquè una de les seues esglésies cristianes havia sigut cremada. Molt lluny del Caire, al sud del país, en la població d’Edfu, a la província d’Assuan. La indignació dels coptes acabà en violència quan el governador de l’esmentada província justificà la crema perquè l’església no tenia permís d’edificació (situació habitual per als cristians a Egipte). El poble copte, enfervorit, es llançà al carrer i durant els disturbis l’exèrcit, que ara nega els fets, actuà amb inusitada violència. Vídeos i fotos són testimoni de la mentida. Una massacre!
Com és possible que el 2011 puguen morir 28 persones en una manifestació? Per causa religiosa! És ben cert que en nom de la religió s’han fet verdaderes barbaries el llarg de la història, però en el segle XXI?. Quina legalitat té una religió quan desitja, quan justifica la mort dels no creients? Quina esquizofrènia dels qui creuen! Quines mans mes brutes de sang en el nom de Deu! Quines ànimes més apòcrifes! Fal·làcia!
Quin és el valor d’una vida? No val igual per a tot el món? Ací… Quin menyspreu del valor més fonamental! Quin tarannà el del pare que permet col·locar una bomba al pit del seu fill! Quina bogeria la del qui estavella un avio, un camió carregat de dinamita contra objectius replets de persones! La immolació com a arma! La immolació per a obrir les portes del cel! Follia!
Que passarà en cas d’un conflicte global amb aquesta gent? Com podrem aclarir-nos amb ells?.. En quina taula haurem de raonar?.. Quin nivell d’intel·ligència caldrà emprar?.. Feredat!
Pasqual Molina 