BICICLETES
De menut no vaig tindre mai una bicicleta. Mon pare no volia. El meu desig a ell li causava feredat. Era oficial de Justícia a Oliva i aleshores (final dels cinquanta, començament dels seixanta), el boom automobilístic i l’allau turística provocaven una gran mortalitat a les carreteres i ell participava en els alçaments dels cadàvers. Molts eren ciclistes. Llauradors amb pinces als camals dels pantalons i mocador amb quatre nusos al cap. Cossos desfets tirats a la cuneta en postures impossibles amb la vida envoltats d’una bicicleta, un cabàs de palma i un llegó destrossats. Per això mon pare no volia. M’ho va explicar la primera vegada i jo ho vaig comprendre, però no podia impedir que quan s’apropara el Nadal, com ara, jo tinguera la vana esperança que aquell any ja em tocava.
Vaig aprendre a anar en bicicleta amb la del meu amiguet Enrique Garcia (el qual, amb el temps, esdevindria “catedràtic” de les coses de la vida). Teníem set anys. Ell em deixava la bicicleta i jo li deixava el meu baló de reglament. I jugàvem. Al carrer Tirso de Molina, a Corea. Fins l’adolescència no va ser possible. La meua primera bicicleta va ser la de la meua cosina Pepa. Com ella es posà a festejar als catorze i el nuvi tenia un Seat 600 trucat, tenia parada la bicicleta a la cambra. Mon pare, donada la meua contrastada formalitat, va demanar a mon tio Pepito si me la podia deixar aquell l’estiu. Estiuejàvem tots a la Nueva Argentina, un grup de casetes de camp a la vora del Serpis, entre Gandia i el Grau, i jo la vaig fer servir per anar a treballar, tots els dies, a l’Hotel San Luis de la platja i per anar als entrenaments del Club Natació Gandia. La bicicleta era de xica, d’un color de dubtosa masculinitat, però a mi m’era igual, durant tres estius seguits jo vaig gaudir d’aquella sensació de llibertat i d’independència total.
Ja casat, amb fills, el meu amic Juan Marti-Serra va comprar dos bicicletes de passeig, de la marca Orbea, blanques, una per a ell i l’altra per a mi. Les gastarem molt. Llargues voltes sabatines combregant amistat amb aromes de tarongina, colors de lliris marjalencs i sons de la vora de la mar. Converses d’amics pedalant. Projectes de futur des del manillar. Jo l’emprava, també, per anar a treballar a l’Hospital, aleshores vivia a la platja i no eren mal exercici aquells quinze quilòmetres diaris. Un diumenge, que estava de guàrdia localitzada, a l’anar a passar visita, a la sala d’Urgències havien tres lliteres amb tres ciclistes atropellats. Un d’ells acabava de morir, els dos altres estan molt greus, A la carretera, davant de l’Hexagono havien quedat altres víctimes. Un accident horrible. Un cotxe alemany feia un avançament, correcte, a un autobús quan es trobà de sobte, davant, un camionet apegat, el qual va decidir també sobrepassar ja que creia tenir, encara, temps i espai per a fer-ho. Però a meitat de la maniobra s’adonà que, ocults també, davant del camionet, una huitena de ciclistes, agrupats, feien la seua ruta esportiva dominical. Els arrasà, literalment, quan evitava la col·lisió frontal amb un altre autobús que venia de cara. Jo no vaig tornar mai més a agafar la bicicleta. El meu amic Juan encara conserva la seua (han passat prop de trenta anys). A mi me la varen furtar. L’any passat la meu dona, per Sant Pasqual, em va regalar una bicicleta esplèndida, de varies marxes que tu pots canviar segons circumstàncies, té rodes amples, selló tou i tot tipus de confortabilitats. Ens comprarem els cascs i uns culots (ella té la seua bicicleta), decidits que foren nostre mitjan de transport habitual però, entre altres coses, on les deixes quan arribes al lloc? Fa por que te les furten. Fa uns dies hem estat a Zuric, Berna i Basilea i milers de bicicletes aparquen, dormen, en els carrers… Sense cap tipus de cadenat!
Vaig rebre amb satisfacció la posada en marxa de Labici per part de l’Ajuntament de Gandia. Tinc la meua targeta d’usuari. Nosaltres les utilitzem, sovint, per a tornar a casa quan eixim a fer un gran passeig. Que bona idea! Gandia és una ciutat especial per a circular amb bicicleta, poc desnivell, distancies curtes i un clima per a poder emprar-les tot l’any. Jo estic segur que, un dia, tots els gandians acabarem circulant amb bicicleta. Ara s’ha hagut de fer una reglamentació per al bon ús de les bicicletes, sobretot perquè no envaïren les voreres i el Passeig amb l’evident risc per a les persones. Hi haurà un temps per a la informació, desprès hi hauran multes per als infractors. Fortes.
Pasqual Molina 