MONTSERRAT ROIG
Des de fa uns anys, tots els dies, rep en el meu ordinador un missatge electrònic que conté una paraula o una expressió en la nostra llengua amb la seua definició i amb un exemple d’ús. Així mateix, s’explica l’etimologia i es mostren passatges literaris que la il·lustren. També s’indiquen enllaços en la xarxa on podem ampliar coneixements sobre el mot o qui l’ha escrit. I el missatge acaba amb una “frase del dia”, una citació textual d’algun dels savis que hi ha hagut al món, la qual, llegida amb les ulleres dels seixanta anys, fa que m’adone que no hi ha res de nou sota el sol. És habitual que tots els mots d’una setmana tinguen un nexe comú. No hi ha cap criteri de selecció dels temes ni dels mots. Habitualment en són escollits els emprats pels escriptors de la llengua comuna, però, també, els mots poden pertànyer a qualsevol de les àrees del coneixement humà, la de les arts i la de la Cultura.
La darrera setmana els mots lliurats pertanyien als escrits de Montserrat Roig. Volien rendir-li un homenatge en el vintè aniversari de la seua mort, quan ella tenia tan sols 45 anys però havia deixat escampada en llibres, articles en revistes i diaris, i en programes de televisió, tota una vida intensa en sentiments, energia, decisió, intel·ligència, lluita, passió, curiositat, valor. Tota una vida!
Jo vaig conèixer la Montserrat Roig a Barcelona el 28 d’abril de 1991. Moderava una taula redona dins de les activitats del X Congres de la Societat Espanyola de Sinologia i Patologia Mamaria, el qual es feia a l’hotel Hilton, recentment inaugurat. Era públic que la jove i afamada escriptora estava malalta d’un càncer de mama en estat molt avançat. La seua presencia moderant aquella taula tingué molt de ressò als mitjans de comunicació. Des d’aquella plataforma llançaren un crit d’esperança a totes les dones que patien o patirien el mal en un temps on, malauradament, la esperança no podia escoltar crits per aquesta malaltia. Ella mateixa moriria poc desprès, el 10 de novembre de 1991 —per això, ara, l’homenatge. Abans havia aparegut el seu darrer llibre publicat en vida, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona, Edicions 62, maig del 1991), una mena de testament literari, resultat dels apunts recollits en llibretes al llarg dels anys, el qual, aleshores, vaig llegir amb passió subratllant allò que m’impactava. Com hi faig sempre.
El primer mot de la Roig que m’han enviat la setmana passada (“Rodamots: Cada dia un mot”), ha sigut “Anem fent” i m’ha fet gràcia. “Anem fent” és el títol que jo vaig escollir per a aquesta columna setmanal que tinc l’honor d’escriure per a tots vostès i és, a més a més, una mena de lema personal que empre sovint.
El passatge que il·lustra l’ús del mot és, precisament, el títol (“Anem fent”), d’un article publicat per Montserrat Roig en Avui el 10 de març de 1991 i reproduït en el llibre Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona, Edicions 62, 1992), publicat després de morir ella. Escrivia la Roig: “Anar fent és una manera de constatar que encara ets viu, que no has afluixat en res, que encara ets dins el tren, que no t’has aturat. És una frase que suggereix complicitats, insinua que tu també vas fent…” Aquests dies he buscat en la vella prestatgeria i he trobat el llibre (Digues que m’estimes…) i he tingut entre els dits, de nou, les seues pàgines. En la tercera línia del segon paràgraf de la pàgina número quinze, subratllat amb fosfi roig (esdevingut ocre pel pas del temps), es conserva destacada una frase: “Escriure és un anar fent”, i un somriure m’ha arribat als llavis. Per aquell temps jo començava a apropar-me —amb molt de respecte—, a aquesta part de les tecles de l’ordenador esperant que, algun dia, allò que apareguera escrit en la pantalla tinguera interes per als lectors. I, des d’aleshores… Anem fent!
Pasqual Molina 