NADAL
He viscut diferents nadals. En distints escenaris, amb diferents actors. Quants d’ells ja no existeixen! Ni els escenaris ni els actors! Jo estime, especialment, els primers nadals que recorde. Aquells de la Gandia entre els cinquanta i els seixanta, aquells entre els meus set i tretze anys, aquells de viure a la casa humil a Corea amb un pare i una mare especials i amb una germaneta menuda. Aquells del temps d’anar a l’escola i començar amb una missa diària que no molestava encara. El de les jornades lectives on rectors i mestres t’ensenyaven les coses del saber i t’educaven en les coses del voler. Per formar homes per a la vida, per guanyar ànimes per al cel. Aquells dies on els conceptes de autoritat, jerarquia i disciplina no et dirigien cap el feixisme perquè amb els d’urbanitat, respecte a les persones i amor als altres com a tu mateix et forjaven l’esperit i t’enriquien l’ànima. I era de veres! Quan repase la meua vida, fou, aquell temps, el període on jo m’he sentit més en pau amb l’univers.
Aleshores el Nadal començava quan la casa s’omplia d’aromes de moniato i d’anis, i la taula del menjador de llandes plenes de pastissets per portar-los a coure al forn de la senyora Marina. Nadal era ja aquell dia en el qual de la radio de la saleta eixien veus infantils que cantaven números i premis amb pessetes. Però Nadal era, sobretot, el sopar de la Nit de Nadal. A la casa dels nostres veïns el senyor Eugenio Micó i de la senyora Anita Lloret (que eixa nit estaven sols perquè els seus quatre fills sopaven en casa de les famílies de les dones). Era la nit especial en la qual menjàvem pollastre! Si pollastre! Especial! I una ensalada russa de sabor increïble a pesar de tan escassos ingredients. Unes llandetes de muscles en escabetx i de copinyes amb un raig de vinagre per aperitiu i… les papes del Grau! L’ambient durant el sopar era el del Nadal desitjat. A l’acabar i amb la mel dels pastissets de moniato en la boca se n’anaven, nosaltres, a l’Escola Pia, a la missa del gall. Sempre feia fred, inclòs dintre de l’església. Allí coincidíem amb els companys del col·legi i amb els seus familiars i ens desitjàvem tots un bon Nadal. La missa acabava amb aquella llarga filera de tots junts per anar a besar el peu del Jesuset als peus de l’altar. El pare Molins te l’oferia, tu el besaves i ell netejava el peuet amb un pany perquè el besara, net, el següent. Quin sentiment de pau i plenitud tornar a casa entre les vies i els vagons de tren. Quina alegria perquè havia nascut el Fill de Deu! I desprès, a casa, en l’habitació compartida, entre aquelles mantes pesades i fredes, esperava intentant dormir la gran festa de l’endemà. Amb un somriure als llavis i amb el regust del darrer pastisset arramblat del rebost.
El 25, era el dia de la gran reunió de la família de mon pare en la casa dels iaios a Benirredrà. Primer anàvem tots, tots els anys, al convent de les Esclaves per felicitar les pasqües a la tia Pepita, que era monja allí. Al gran saló de visites, ella seia en una cadira i tots nosaltres al voltant. Era ja major, de cos menut, eixuta i a penes ens veia darrere d’unes ulleres de cul de got. Tenia una veu esgüellada i fosca, i ens besava a tots a l’acomiadar-nos. Estava contenta. Havia passat un any! Després al poble jugàvem tots els cosins a la plaça mentre la paella es cuinava a la llar, arran de terra, amb foc de llenya i canyots. Tres generacions de Molines omplien de riures i de les novetats de l’any una taula rica en afectes i harmonia. Algun acudit destapava curiositats en els menuts a l’avís d’“Atenció que hi ha roba estesa” dels majors. Des de dalt de dos escalons que donaven a la cambra els xiquets recitàvem poesies i cantàvem nadalenques, era condició inexcusable per a accedir a les estrenes. I arribaven aquestes! Amb gran aldarull tots els cosins anàvem a besar els majors i ells ens lliuraven les estrenes, sempre uniformes, supose que acordades entre ells abans del dinar. També els meus pares ens estrenaven allí. Aquells diners (que mai foren molts), oferien un munt de possibilitats en nosaltres. Aquelles reunions, aquelles rialles, aquella harmonia, aquells abraços sembraren l’esperit de la pau del Nadal, amb e qual jo m’he retrobat després en altres de la meua vida i que jo, ara, amb tot l’afecte, els desitge a tots vostès. Bon Nadal benvolguts lectors, que la pau curulle tot l’espai de la vostra estima!
Pasqual Molina 