‘PURO’ A RAJOY
Les enquestes assenyalaven la victòria segura del candidat Mariano Rajoy. Des de fa mesos. Per majoria absoluta. Una campanya electoral inescrutable en projectes, deliberadament ambigua —per no espantar el personal—, i avorrida —si no fóra per la greu situació econòmica i social—, ha donat a conéixer, els últims dies, algunes dades autobiogràfiques del personatge sobre el qual recaurà la responsabilitat de gestionar els interessos dels espanyols en els propers anys. En els propers… Molts anys! Amb la intenció de fer pròxima la persona, dades i dates de la infància, de la família, dels estudis i treballs, de les responsabilitats, de la dona i dels fills, dels hàbits i dels ocis, han aflorat. Hem vist alguna fotografia dalt d’una bicicleta al costat de Perico Delgado (li encanta el ciclisme), alguna altra de quan va fer la mili a València, ens han repetit, fins avorrir-nos, la dèria madridista rajoyniana i s’ha destacat que, en la distància curta, és un bon conversador, fins i tot enginyós i simpàtic, sobretot en la sobretaula amb un bon puro a la boca i que no rebutja tampoc un bon whisky a la mà.
Aguantar setmanes, impertèrrit, sense dir cap paraula comprometedora sobre els seus projectes politics, mentre li plovien per tot arreu les crítiques per no fer-ho, ha sigut una mostra de la capacitat d’aguant del personatge —a més a més d’una burla política perquè, aleshores, per a què serveixen les campanyes electorals? Tothom sap que haurà de fer el que haurà de fer, que el que faça serà impopular fins i tot per als populars, però no haver obert la boca abans no serà identificat desprès com a prudència, serà identificat com a mentida i això no serà bo per a cap dels qui necessitem creure que ell siga el Moisés que conduirà el poble espanyol en la lenta i inexcusable travessia pel desert dels mercats cap a la terra promesa de l’estabilitat econòmica i social.
Jo crec que l’única persona que ha aconseguit alterar estes setmanes la seua hieràtica posa ha sigut el Carles Francino quan un matí en la radio li va preguntar, fent-se ressò del rumor que hi havia al carrer, si anava a revisar la llei sobre el tabac i Rajoy, com agafat, va començar, fent volantins amb les paraules, a dir que, per a ell, sempre seria primer la salut de les persones però, home, si, sense molestar, es poguera aconseguir que… en eixe moment el periodista el va interrompre abruptament dient: “Aleshores… Si!” A Rajoy se li desbaratà el tarannà emprat en l’entrevista (emprat les darreres setmanes) i en to molest li va dir que les respostes mai podrien ser si o no. Així va quedar la pregunta i així d’inquietant va quedar la resposta. Des d’aleshores intente que el trellat aconseguisca reprimir una mena d’indignació que m’està atacant furibundament perquè crec que, a la fi, algú acabarà convencent-lo de la barbaritat que suposaria fer un pas enrere en la direcció que tan va costar prendre i que ara, quasi un any desprès, havia aconseguit suavitzar coentors dels qui es consideren damnificats.
Senyor Rajoy, per si encara no se n’ha assabentat, el tema del tabac no és un tema de drets dels uns ni d’obligacions dels altres (d’antuvi, podria haver sigut un tema de bona educació entre les persones —no fumes davant qui molestes i perjudiques), no és un tema de lleis i prohibicions (a les quals s’ha hagut d’acudir per la falta d’educació entre les persones) tampoc és un tema empresarial de bars, cafeteries i restaurants (si a una empresa li va malament per les circumstàncies, lluita per adequar-se, o, simplement, tanca i s’apanya, com ens apanyem tots quan, per circumstàncies, ens van malament les coses en les nostres empreses), no és un tema econòmic per a l’Estat (les despeses, brutals, que provoquen les malalties per causa del tabac —baixes laborals, medicines, estàncies hospitalàries, operacions costosíssimes, jubilacions anticipades— tenen la compensació, vergonyosa i infame, de l’impost directe a les arques del governant actual del 73 per cent del valor d’un paquet de tabac). No senyor Rajoy no, el tema del tabac és un incontestable tema de salut pública, un inqüestionable tema de salut pública. Ho diu la ciència. I si la salut és el valor més apreciat de les persones, per a qui te la responsabilitat política de cuidar-la, fer-ho, ha de ser una de les primeres obligacions. Ho diu la més elemental norma de comportament ètic. I l’article 43 del Capítol III de la Constitució Espanyola. Aleshores, com és possible ara, eixa bretxa en la premeditada impenetrabilitat del seu programa electoral? Perquè ens fa viure en esta inquietud?
Pasqual Molina 