CAP D’ANY NOU
El cap d’any és temps de propòsits de futur. D’intencions de canvi. Mirant enrere. Jo també he sigut dels qui encarava els anys nous amb un munt de propòsits que, crec, n’eren compartits: deixar de fumar, anar al gimnàs, perdre pes, començar les classes d’anglès, fer-me una anàlisi general… Sabia d’altres en els quals les intencions eren més especials: canvi en el comportament usual (no ser tan rabut, tenir més paciència, no cridar a les persones), donar curs a somnis i il·lusions llargament acaronades i mai decidides (fer un viatge especial, comprar-se un cotxe de color roig, una operació de cirurgia estètica…), o posar fi una vegada per sempre a situacions personals considerades insuportables (un amic meu, tal dia com huí, fa molts anys, em va amollar: “Pasqual, enguany em desfaré del meu soci i de la meua dona”. I ho va fer. Cap dels dos s’ho esperava, però en un temps on no existia el divorci, es separà de la dona i tenint una empresa que anava bé se’n va anar i va deixar plantat el soci. Ell va muntar-ne una altra, temps desprès. Li ha anat bé. Per tot arreu, propòsits i intencions, diferents atenent les biografies de cadascun. Jo hui no tic res decidit per a l’any que comença. Estic massa bé. Disculpe’m la vanagloria. Inclús comence a acceptar, perillosament, veurem tan gros. Això si, encare el futur amb la intenció de no jubilar-me de res.
El que si que em passa, des de fa uns mesos (a partir de quan vaig fer seixanta anys), és tot el contrari, no pare de mirar enrere i avaluar el que ha sigut la meua vida. No és, fer els seixanta, un mal moment per a la reflexió.
Jo crec que tinc la sort de pertànyer a una generació privilegiada. No hem conegut la guerra i, superat el xou del 23F, no crec que en coneixerem cap mai. A penes ens arribaren els efectes col·laterals d’aquella incivil i fratricida. Ni els econòmics ni els socials (no patírem fam), ni tampoc els polítics, ja que, si no tenies morts, desapareguts, ni tancats —l’absència dels quals coïa—, hi havia un silenci absolut i un sentiment de llunyania que no feia mal. Vaig poder viure en el si d’una família normal —per a mi extraordinària—, on vaig rebre una educació exquisida sota les consignes del valor de la veritat, del respecte a les persones (començant per les més elementals regles urbanitat), i l’acceptació de les seues opinions. Em varen ensenyar a avaluar el cost de les coses, l’esforç que necessita poder-les aconseguir, el plaer que et dóna poder-les disfrutar. Hui els joves acostumats a tenir de tot difícilment comprendrien el que va significar l’entrada en casa d’un transistor (Vanguard, en una funda de pell color marron), de l’esdeveniment que va suposar l’arribada de la primera nevera elèctrica (Kelvinator, de Casa Ferrando) amb la possibilitat de… poder fer polos a casa! I el sentiment indescriptible de tenir, al lloc principal del menjador, el primer televisor (Vestal, també de Ferrando), en blanc i negre, per a veure Fúria, Cesta i puntos i Escala en Hi-fi.
En els pupitres del col·legi i en les aules de la universitat vaig tenir companys que procedien de tots els àmbits socials i econòmics. Tots tinguérem l’oportunitat. En acabar la carrera, per poc que tingueres un bon expedient acadèmic i ganes de menjar-te el món, te’l podies menjar. Jo no vaig tenir mai la sensació de la falta de llibertat que denunciaven els més exaltats en la Facultat. A mi, que tota la vida havia fet el que volia, em semblava que aquells tenien un problema personal més que polític. Desprès ho vaig comprendre quan arribà la democràcia i he gaudit els seus valors. Hem criat fills amb unes possibilitats impossibles en la nostra infància. Hem pogut treballar, crear empreses, participar en tots moviments politics, socials i culturals. Progressar com a persones. Hem complit el somni dels nostres pares. També alguns entrebancs: manca d’una formació sexual i de convivència amb la parella motiu, crec, de tantes separacions al meu voltant. Interessos bancaris elevadíssims que ens encadenaren a leasings i hipoteques la major i millor part de la nostra vida. Però que tenien un final. Ara, als seixanta, tocaria poder mirar cap el futur amb la mateixa serenitat amb la qual podem mirar nosaltres el passat i que estos dies de cap d’any, no quedaren, encara, decisions dures per prendre ni projectes vitals que no hagueren sigut, encara abordats. No tocaria. I en això estem!
Pasqual Molina 