FINS QUAN?
El restaurant era acollidor. Tenia sols huit taules, quasi totes ocupades. La nostra, reservada, estava al bell mig del menjador. M’agraden les estovalles de quadres amb els tovallons a joc. Ací eren de color blau i blanc. Les cadires, prou amples, impedien que les potes se’t clavaren en les cuixes i el respatller et recollia l’esquena, confortablement. Asseguts, ens dedicarem el primer somriure. D’aprovació. Un lloc, ideal!
Damunt la taula hi havia, un pitxer de vidre fràgil i una flor d’aspecte delicat. També una botella de vi. De la terra, jove, de promoció. L’etiqueta contava varietats i marcava excel·lències: combinacions de ceps afortunats i aromes de canyella, groselles i regalíssia. Animava a tastar-lo. L’home obrí la botella amb el cerimonial propi d’un vintage. Quan abocà el vi a la meua copa comprovarem els colors assenyalats, però, com quasi sempre, en olorar-lo i xuplar-lo, no vaig saber reconèixer-hi les aromes descrites. Si de cas i, posant-hi imaginació, el de la regalíssia. Vaig fer un gest d’aprovació i el cambrer omplí les dues copes fins on toca. Es retirà. Aleshores, nosaltres, rere un gest de brindis beguérem d’aquell vi. Era suau, càlid, agradable. Tornàrem a somriure. Ens agafarem de la mà.
Vingué la mestressa del local, de parar amable, i ens mostrà la carta. Mesurada, completa. Entrades variades, casolanes. Bon peix, millor carn. Ens va oferir, especialment, un llobarro pescat a canya aquell mateix matí. Fet amb sal, era una de les especialitats de la casa. Hi acceptarem encantats. Primer ens prepararia unes clòtxines al vapor. Es retirà i, al temps, una jove, d’aspecte agraciat, ens deixà sobre la taula un aperitiu: una font, menuda, amb saladura i una cistelleta amb llesques de pa torrat que iniciaren el camí del gaudi dels plaers esperats.
Ens serviren les clòtxines en una cassola de fang, acabades d’obrir pel vapor i sobre una base d’aigua marina, que aquestes havien soltat, enriquida amb sabors de llimes, fulles de llorer i boletes de pebre negre. Amb parsimònia, una a una, les acabarem amb delectació, poant, de tant en tant, amb una de les valves per cullera, d’aquell caldo saborós. El meu cop d’ullet va ser contestat maliciosament!
El llobarro arribà quan tocava, just de forn, soterrat en un muntanya de sal blanca, grossa. La mestressa amable féu, davant nostre, la cerimònia de l’emplatament. Amb dos cops de maça va esclafir el bloc de sal, la qual retirà amb la cullera deixant el llobarro argentat a la vista. Retirà la pell, la qual se soltava amb facilitat i poc a poc la carn blanca, ribetejada d’or, del peix es mostrà en tot el seu esplendor. Amb delicadesa, es tragueren les espines, se separà el cap i es va dipositar en cadascun dels nostres plats els filets immaculats sobre els que deixa caure un raig d’oli escollit.
Vaig deixar que ella iniciara el tast i em va mirar feliç. Aleshores, jo vaig apropar, amb el trident, el primer mos a la boca i, quan aquesta s’omplí del sabor únic, quan el meu cos estava encès de sensualitats i quan el cel i la terra pareixien haver-se unit en un comboi de plaer al voltant de la nostra taula, en la del costat, es posaren a fumar…
Pasqual Molina 