RECAPITULANT
Amb un article que es titulava Anem fent! vaig iniciar les meues col·laboracions dominicals en aquest diari. Fa anys. Amb el nom d’“Anem fent!”, en la capçalera, he començat els articles d’aquesta temporada. Diumenge passat.
“Anem fent!” és un lema personal, íntim, amb el qual m’anime jo mateix quan comence o estic treballant en qualsevol de les mampreses a les quals em dedique fora de l’activitat professional. També són les paraules amb les quals agraïsc els gestos amables, de cortesia o felicitació, que rep, de tant en tant, de part de la gent per eixa dedicació de caràcter social o cultural.
Aquell primer article em va agafar en l’edat de traure els comptes del que havia sigut en la meua vida i de fer projectes pel que faltava. Deia allí que, atés que el passat era intocable, “lluite dia a dia, comprometent-me amb el meu entorn, per un futur esperançador cap el qual em dirigisc, amb la intenció de no jubilar-me de res”.
Amb aquell primer article encetava un nou camí personal. En la premsa escrita. Durant aquest temps, tots els diumenges des d’octubre fins a maig, he escrit per a tots vostes un article en aquesta pagina. Tots tipus d’articles. D’opinió, de reflexió, els uns sobre records, els altres sobre experiències, també he fet algunes cròniques. Tots naixien de qualsevol dels esdeveniments que ocorrien pel món i que venien recollits en els fulls d’aquest diari. Els escrivia rere d’una mena d’introspecció personal sobre l’assumpte. Després, vostés tenien un article i jo guanyava experiència vital i mantenia el cervell despert per si de cas fora de veres que això allunyava el fantasma de la malaltia d’Alzheimer.
Sens dubte hi ha hagut en els escrits una progressió. En el fons i en les formes. Reflex de la pròpia progressió vital personal. En el fons i en les formes. El mateix títol de les capçaleres emprades fins ara: “Una setmana més” i “Una setmana de més” era prou significatiu i, sobretot, simple. Els escrits mostraven l’estat d’ànim amb el qual un arribava al diumenge segons el que haguera ocorregut durant la setmana. Però crec que en els dos últims anys els articles han anat carregant-se de compromís. Gradualment. Jo mateix he vist com he anat passat de ser un simple espectador a sentir-me compromès amb allò que passa al meu voltant.
La meua professió necessita d’una dedicació total i absoluta. Mai podré, per tant, dedicar-me a una activitat pública, ja que aquesta també necessita la mateixa dedicació. Però m’he adonat que podria ser aquesta la manera de dedicar-me a la vida pública, creant un espai d’opinió, amb la intenció de trellat i amb la voluntat de construir. Contribuir des d’una pàgina del diari, des d’un micròfon de la radio. Aportar amb ànim d’ajudar. He dedicat tota una vida a la meua professió. Encara ho faig i pense continuar.
Recapitulant, vaig estudiar medicina, convençut. No em va costar gens decidir-me per la cirurgia, ja que anava més en la meua manera de ser tractar d’arreglar el mal amb les meues mans que no esperar que ho feren pastilles i injeccions. Dedicar-me a la patologia mamària fou el fruit d’adonar-me de l’existència d’un buit acadèmic al voltant de la qüestió, de la manca d’especialistes amb dedicació exclusiva a ella i que, aleshores, jo tenia un càncer de mama a casa. Durant anys sols vaig viure hores de consulta i de quiròfan, nits de guàrdies angoixants i de poques hores de dormir. Tres o quatre, la nit que podia. Estudiava i acumulava experiència crítica. A casa no perdia de vista la educació dels meus fills i la nostra vida afectiva. Fora, Espanya vivia moments apassionants dels quals jo no era conscient. Dades, dates i noms de democràcia: el rei, la Constitució, l’ETA, el 23-F, Adolfo Suárez, Felipe Gonzalez, Marcelino Camacho, Tarancon et als.
El dia que em vaig adonar que, si no canviava el ritme vital anava a morir-me vaig deixar l’hospital. De sobte em vaig trobar amb set hores diàries per a aprofitar. Consulta pel matí, dormir un poc més al llit de casa, hores lliures per a mi i per al que volguera fer. De sobte vaig tenir la necessitat de recuperar el temps no dedicat al que passava fora: política, societat, economia i religió i de conèixer les persones i els fets de la historia que m’ha tocat viure i la dels meus avantpassats. He aprés també l’extraordinària importància i el poder dels mitjans de comunicació, els quals m’obriren les seues portes i, ara… Anem fent!
Pasqual Molina 