PREDILECTE
Dimarts passat Josep Piera va ser nomenat fill predilecte de Gandia en el curs d’un ple municipal, reunit per a l’ocasió, en sessió extraordinària. Per unanimitat. Solemnement.
Quatre fulls escrits, aleshores, donen fe del meu interès per fer una crònica de l’acte. Una bona crònica. Amb la descripció recreada de l’escenari i del pati de butaques. Amb citacions textuals de tots els parlaments. Amb la transcripció dels fets, de la tensió ambiental i de les emocions viscudes directament cap a la linotípia, però quan Piera ―medalla predilecta ancorada i bufanda icona com a estola―, s’apropà al faristol, tragué de la jaqueta uns papers tremolosos i comença a llegir els renglons emocionats, vaig parar el bolígraf i apartar els fulls, em vaig oblidar de l’article i vaig escoltar, bocabadat, les paraules. Tota la saviesa de l’escriptor, tota la sensibilitat del poeta, les de tota una vida, destil·lades en paraules d’agraïment i d’afectes, de records d’un passat compartit i de reflexions d’un present ciutadà admirable al qual ell albira un futur esplendorós.
El Saló de plens de l’Ajuntament lluïa com en la gran ocasió que era: el primer nomenament de la història d’un fill predilecte de Gandia. Els regidors, mudats, seien als seus setials. En la platea estaven tots. Alcalde i poeta arribaren junts, travessant el corredor amb parsimònia, precedits per macers pomposos alhora que la veu de Jaume Sisa i Qualsevol nit pot sortir el sol s’enlairava al recinte per decisió expressa de Piera:“Benvinguts… passeu, passeu”
Àlvar Garcia, com a instructor del procés de nomenament, inicià l’acte. Fou, el seu, un parlament diferent dels protocol·laris. S’endevinaren, en tot moment, complicitats i moltes hores de treball compartides. “Piera serà recordat demà no sols per la seua obra literària però també per haver cregut i fer-nos creure en una llengua, en una cultura i en una ciutat, la nostra ciutat”, va dir. Josep Miquel Moya, portaveu del Bloc, utilitzà directament el Pep que brolla de l’amistat i parlà d’ell com a símbol i model: “És un símbol d’estima a la llengua i a la terra, un model de vida dedicada a la literatura”, i en un altre instant; “impossible separar el ciutadà compromès, el valencianista actiu, l’escriptor famós”. Fernando Mut, de Plataforma de Gandia, va fer un discurs en prosa poètica. Entranyable. Gratitud per “l’activisme cívic i animació cultural”, per “ser un treballador incansable de la paraula i haver creat, des de Gandia, un univers propi construint, amb tenacitat , el seu ofici d’escriptor”. Arturo Torró del Partit Popular, fou cavallerós, elegant. Destacà el poeta i el ciutadà i acabà sincer: “Malgrat la nostra diferent ideologia la més sincera enhorabona senyor Piera”. Vicent Mascarell, portaveu del PSOE, destacà que pocs esdeveniments uneixen gent tan diversa. Fou pragmàtic al recordar totes les activitats que Piera havia dedicat a Gandia, a la llengua i a la història de la nostra terra i les nostres gents. És “l’ambaixador de Gandia” va afegir-hi. L’alcalde, José Manuel Orengo compartia paraules i assumia esperits. En nom dels gandians volia agrair, reconèixer i compensar per “tants anys d’estima a Gandia, de pensar-la, de recuperar-la, d’expandir-la”, per “tants esforços personals per contagiar de civisme i de cultura a tantes generacions”.
Piera i la literatura, Piera i la llengua, Piera i la terra, Piera i Gandia. En tots els parlaments! Molt de nit, al pati d’armes del Palau, mentre la restauració de Fran Parra acostava les persones i feia pròxims els sentiments, Piera em confessava que tenia molt clar que aquell reconeixement a la seua persona sols podia donar-se hui en un context tan especial com el que hi ha a Gandia, on, entre tots, s’ha aconseguit crear una xarxa social tan potent, tan identificativa, que la fan inigualable.
El fill fent el darrer acte d’amor a la mare. Com no n’ha de ser el predilecte?
Pasqual Molina 