EL PESCADOR DE PETXINES
El Grau està de dol. Ha perdut un dels seus fills. A la mar. Rafa Penades era pescador de petxines. Un bon pescador. Més de trenta cinc anys eixint a la mar. Tots els dies que la mar es deixava. Sabia on trobar-les, on traure la barca, on amollar la “potela” i soltar cable navegant en sentit contrari. Prop de la platja, en paral·lel a la vora. A metro, metro i mig de profunditat. Aleshores soltava els quatre rastells que mossegaven l’arena i els arrossegava en sentit contrari cap a l’àncora. En arribar, els treia i buidava, separant, amb el garbell, les corfes de les petxines i tornava a començar. Fins a cobrir la quota de captura. El dia que hi arribava. Massa dura la vida del pescador, massa coses en l’aire: l’estat de la mar, l’oratge, saber on estaran les petxines, traure-les i després la gran incògnita dels preus. Penades era company del meu gendre, Ripollet, també pescador de tellines. Tampoc ja no està. Tots el dies, a les cinc del matí, es retrobaven al Bar Mengual per prendre’s un tallat, per comprovar l’estat de la mar i si es podia o no treballar. Els dos tenien la pell de la cara ratada per l’aire fred de la matinada i pels esguits gèlids de la mar. I les mans aspres, de vegades plenes de prunyons, sempre amb algun tall. Els dos es gastaven bromes sobre captures i saber trobar els bancs. Fatxendes, grauers. S’estimaven i s’entenien a pesar de la diferència d’edat.
Sobre les pàgines de la mar han escrit els poetes les més belles rimes que ella els inspirava. Els historiadors han narrat les gestes èpiques de conqueridors i almiralls. Però en aquestes pàgines, també, narradors i periodistes escriuen sobre la tragèdia dels que hi han perdut la vida buscant una vida millor o, simplement, poder viure dia a dia. Però quan en la foto de la portada del Levante-EMV de dimarts veus, al fons, la barca Don Carlos bolcada i saps que els cos inert que s’emporten en una llitera és el del teu amic mort, la tragèdia et travessa el bell mig de l’ànima.
Felo, el pescador de petxines, era amic meu. Un bon amic. Durant prop de vint anys jugàrem a futbol tots els diumenges. En l’equip del Marti-Serra. Ell era el porter, un bon porter, valent i decidit. Manava en l’àrea. Un poc fanfarró, grauer. Tenia el cos guaixat i bons punys per a rebutjar. Tenia el nas un poc esclafat per la mala entrada d’un davanter que no es va atrevir a tornar a entrar. Duia sempre anques i colzes plenes de raspadures i d’hematomes pels bacs que es pegava perquè, com ell deia, la pilota no entrara en la gàbia. Jo, en l’equip, era l’extrem esquerre, grosset, no massa ràpid però molt perillós, perquè, com que tenia operats d’apendicitis molts fills dels àrbitres, no m’assenyalaven alguns fores de joc i marcava molts gols. L’equip del Marti-Serra està considerat com l’equip més emblemàtic dels que hi ha hagut en la història del futbol d’empreses. Tots els equips volien jugar contra nosaltres, érem nets i nobles, respectuosos amb el contrari (l’endemà havíem d’anar tots a treballar), i el més important era jugar i divertir-se. També ens agradava guanyar. Formàrem, amb el temps, una colla de grans amics, de diferent procedència social, cadascun amb el seu caràcter i amb diferents treballs. Però els diumenges era sagrat. A les huit del matí, puntuals estàvem tots a la porta del camp on ens tocara jugar. Camps de terra basta i plens de pedres que ningú havia regat. Amb vestidors rudimentaris i aigua gelada. Jugàvem tots, els bons i els roïns, almenys mitja part. A les deu i mitja ja estàvem esmorzant per contar-nos, tots, com havia anat la setmana, els projectes, els problemes, fent més forta la nostra amistat. Ens casàrem, nasqueren fills, faltaren els nostres majors, compartirem alegries, acompanyarem penes. Després, quan l’edat dictà sentència, aquells diumenges han anat difuminant-se en la memòria, però ha quedat nítida l’estima que ara patirà l’absència.
Felo era un bon marit i un bon pare. Enri és callada i discreta. Carlos volia ser porter de futbol, com son pare. Felo era un bon home, noble, grauer.
Bon viatge amic, dóna-li una abraçada a Salva.
Pasqual Molina 