RENÀIXER
Tinc a la marjal uns quants arbres escollits. Els més estimats plantats a la vora de la caseta: una olivera, una llimera i una garrofera. L’olivera me la va regalar Sanfélix, ell mateix la portà d’una muntanya llunyana i la va trasplantar on està. Al meu parer, és l’arbre més bonic que existeix. Passe temps mirant-la, absort, albirant entre el seu tronc retorçut històries viscudes per ella, en altre temps i en l’altre lloc. La llimera fou sempre un desig. Poder agafar d’una rama una llima, la que més t’agrade, a l’hora de seure a la taula ho considerava un goig a l’abast sols dels afortunats. La senyora Rosa, la veïna, en tenia una plantada al bell mig del pati, sota la finestra de la meua habitació. Juanjo, el seu fill, en collia abans de dinar i, de vegades, em xiulava per llançar-me’n alguna. Respecte a la garrofera, crec que el meu interès per ell és deu a una fixació neonatal. És el primer arbre que recorde haver vist, allà pels primers estius de la meua vida que passava la família a la partida de Borró, al costat de Ròtova. Els tres arbres són de fulla perenne. De tant en tant, renaixen amb els fruits, els quals tenen cicles diferents. Cada dos anys arriben les olives. El senyor Manolo, el veí, les recull, les xafa, les renta i les adoba en una gerra, amb sal, vinagre, llima, fulles de canya i un bon grapat de pebrella. Dies després són un plaer, un pecat. La llimera es de les anomenades “quatre estacions”. Cull llimes tot l’any. De diferents grandàries, de paregudes agrors. De colors inimaginables, de fragàncies pertorbadores. A la garrofera traspunten unes flors inversemblants que esdevindran garrofes grans, netes, dolces, autèntica delícia per a la burreta Roberta, quan li les ofereix, una a una, el meu nét, Marc.
A l’altre costat de la caseta he creat un espai per a aconseguir ombra i frescor. Vaig plantar-hi moreres. Arbres que perden la fulla a l’hivern i pots esporgar al gust, dirigint les branques que interessen perquè, lligades, formen una mena de sostre enramat. Durant els mesos de fred presenten un aspecte esquelètic, lleig. Però, tots els anys, els darrers dies febrer, es fa el miracle. Les moreres renaixen. Totes les vares, alhora, s’omplin de dos rasts de diminutes gemmes de color verd viu. Si et pares a mirar-les, detingudament, creixen davant dels teus ulls. Les properes setmanes i mesos esdevindran llargues branques que s’ompliran de fulles de pàmpols grans i verds que cobriran el cel i taparan el sol, fins quan, en arribar la tardor, de nou, s’engroguiran i cauran a terra deixant les branques nues que tanquen el cicle vital. Mentrestant, la vida corre.
Hi va haver una època on contava el pas dels temps pels mesos que faltaven per a arribar l’estiu. En la universitat, amb els anys que em faltaven per a acabar la carrera. Després he contat els anys contant els dels meus fills. També pels que faltaven per pagar crèdits i hipoteques. Des de fa temps els anys comencen quan brosten les moreres i durant dotze mesos veig passar la vida, intentant fer-ho amb esperit seré, gaudint de tot, el millor que sé. Hui ha mort Álvaro i en el soterrament m’he retrobat amb bona part de la meua història. L’estimava. Álvaro tocava el saxo en l’orquestra Relay la de Juanito el Negre, el rellotger del costat de les Escoles Pies, i en la qual cantava el meu barber de Corea, Pepito Paella, de nom artístic Gil Martí. Els dos se n’anaren davant. Quina gent! Quines festes muntaven en l’Hukako, dalt d’aquell menut escenari, les nits de la sangria o les del champagne mentre, a la pista de ball o pels racons de la sala, a la llum de les bombetes fosques, els espanyolets dels seixanta, als estius, escorcollaven en les turistes franceses el que, en les xicones de per ací, era quasi impossible de trobar.
Renaixerà l’orquestra Relay en el cel?
Pasqual Molina 