POEFESTA A FRANCISCO BRINES
Omplir un teatre de gom a gom per a escoltar poesia sembla un miracle. Però a Oliva, des de fa sis anys, el prodigi és possible. El Poefesta és una realitat consolidada. Tots els anys, a la crida d’Àngels Gregori, acudeixen al teatre Olímpia els poetes estimats. De llengües distintes. De sensibilitats diferents. D’estils diversos. De maneres dissemblants. Els uneix la poesia. Refugi, passió, síndrome, vertigen, esclat, avinença. Els uneix! Àngels els crida, els acomboia. Hi acudeixen!
Àngels s’inventà el Poefesta quan tenia dinou anys. Havia deixat el seu poble d’Oliva per a estudiar Filologia a Barcelona i ja havia escrit un llibre de poemes que havia sorprés tothom. Anava a totes les lectures, llegia tots els llibres, coneixia tots els autors. De poesia. Sorprenia pels seus coneixements, per la seua passió. Després guanyaria el Premi Ausiàs March. Als vint-i-dos anys! Quan, aleshores, animà els amics poetes a vindre a Oliva, hi vingueren tots. Debades. Els instal·là en apartaments i cases de familiars i amics. L’Ajuntament s’adonà de la importància de l’esdeveniment i li va proporcionar suport. Als darrers temps, important el paper de Manolo Gallardo des de la regidoria de Cultura. El Poefesta guanyà noms i s’engrandí artísticament. Hi vingueren músics i la música com a baules perfectes enllaçant els texts dels poetes. Enguany, anava dedicat a Francisco Brines. Especial!
Brines, nascut a Oliva el 1932, és el gran poeta contemporani. Viu. Membre de la Real Acadèmia Española. Premi Adonais (1960); Premi Nacional de la Critica de Poesia (1967); Premi de les Lletres Valencianes i Premio Nacional de Literatura: Poesia (1987); Premi Fastenrath (1998) Premio Nacional de las Letras Españolas (1999). Premio de Poesia Federico García Lorca (2007). Autor d’una extensa obra poètica. Intimista. Reflexiva. Vital.
Onze poetes, de primeríssima fila, amics personals de Brines, acudiren l’altre divendres a l’homenatge: Luis García Montero, Àlex Susanna, Vicente Gallego, Enric Sória, Luis Muñoz, Fernando Delgado, Jaime Siles, Antonio Cabrera, M. Ana Diz, Fanny Rubio, Carlos Marzal. Cadascun d’ells va escollir i llegir un poema de Brines, amb sensibilitat diferent, amb estil divers, amb maneres dissemblants. Després llegiren un poema propi. Amb llengües distintes. S’imaginen vostés el ventall d’emocions i sensacions dalt de l’escenari? La d‘eriçons, singlots, nusos i llàgrimes! Tots ells es declararen amics i admiradors de Paco Brines. Alguns contaren anècdotes. Fernando Delgado, dominador de micròfons i càmeres de televisió confessà, modest, que estava nerviós en aquell acte. I la musica. Telmo Gadea, clave i Dario Herraiz, violí, acompanyaren les veus extraordinàries de la soprano Dolores Lahuerta, de la cantant Marina Rosell i la de les del Cor de Santa Cecília d’Oliva.
Francisco Brines, agraït, feu, des del faristol, una defensa de la utilitat de la poesia perquè no sols ajuda a viure a qui la fa si no que també als lectors, els quals, a traves d’aquesta, poden aprofundir en el coneixement de l’existència, educar la seua sensibilitat, abastar un plaer estètic i també un coneixement ètic del món. També indicà que la grandesa de la poesia està en poder commoure les persones, les idees i les sensibilitats de les quals no combreguen amb les idees i les sensibilitats del poema. Brines llegí quatre dels seus poemes, amb un cinqué no s’hi va atrevir perquè digué que s’emocionaria massa. Em vaig quedar amb el desig d’escoltar-lo. També de donar-li la mà, d’abraçar-lo. La seua delicada figura mou a l’afecte, a la proximitat. Diuen que és un home d’una amabilitat extrema. Àngels, en les paraules d’acomiadament de l’acte va dir que calia tenir una cura molt especial amb Brines, ja que era una espècie de poeta en perill d’extinció i, a mi, se’m va encongir l’ànima!
Y miro el mundo, desde esta soledad,
le ofrezco fuego, amor,
y nada me refleja.
(Lamento en Elca)
Pasqual Molina 