LLUM A FINAL DEL TÚNEL?
És cert, que en temps de bonança, l’economia camina sobre les quatre rodes d’un vehicle, les quals disposen d’amortidors individualitzats que li permeten marxar sobre diferents tipus de camí. El govern, l’oposició, els empresaris i els sindicats tenen, aleshores, poques coses a les quals renunciar dels seus trets fonamentals. El govern governa segons la seua ideologia. L’oposició, s’oposa, proposa i espera. Els empresaris fan empresa, guanyen diners i creen llocs de treball. Els sindicats representen els treballadors que treballen, fan empresa, i cobren nòmines. És fa camí.
L’economia, a pesar de la seua relació amb xifres i dades, no és una ciència exacta. Que té teòrics, filòsofs i pragmàtics. Investigadors, profetes i vaticinadors. Tampoc no és dogmàtica. Hi ha plantejaments ideològics i polítics diferents davant de les diferents situacions. En temps de bonança!
Amb paraules grandiloqüents parlen caps d’Estat de macroeconomies globals. Amb paraules majors s’escolten els avatars de les microeconomies més pròximes. Els agents socials, econòmics i politics tenen veus pròpies, quasi sempre discordants, però comprensibles. Però, a la fi, les que realment interessen, són les veus de la butxaca i la del cabàs del supermercat.
Admet l’existència de diferencies de plantejament, d’abordatge i de desenvolupament en matèria econòmica per a cadascuna de les diferents circumstàncies. Però crec que, sincerament, sols hi ha una manera d’actuar davant la catàstrofe. Quan algú s’està ofegant es perillós posar-se a discutir sobre la millor manera de salvar-lo. El que cal fer és traure’l immediatament de l’aigua. Entre tots!
A tots ens pertoca! Ha passat ja l’hora de les culpes! Ja està bé d’acusacions! Ja en tenim prou d’excuses! No podem continuar escoltant el cap del govern dient que no pot dialogar amb el cap de l’oposició perquè els separa la ideologia. No es pot continuar consentint que el cap de l’oposició calle com un puta, sense fer cap proposta, esperant el pas del cadàver del seu enemic per la porta de sa casa esperant el dia de les eleccions, perquè, si eixe dia arriba i les guanya, serà el president del cementeri. Els empresaris hauran de renunciar als grans guanys. Els sindicats tindran que fer-ho amb la minva d’alguna part dels drets històrics aconseguits.
A meitat de setmana ha aparegut una llum al final del túnel. Patronal i sindicats han segut al voltant de la taula de negociacions i acordat els increments salarials per als propers tres anys. Exercici de responsabilitat. Manifestació de coherència. Fa uns poc mesos s’havien alçat de la taula, els dos, aïradament, amb acusacions mútues d’inflexibilitat i de maniobres obscures per l’acomiadament lliure. I el moment ja era agre.
La llum, malgrat que tènue, és importat. Però aguarde, impacient, el flaix enlluernador de la fotografia de tots els responsables implicats, donant-se la ma, desprès d’haver signat el pacte d’orientar cadascun les seues rodes perquè el vehicle de l’economia, a pesar de la dificultat de la ruta, camine en la mateixa direcció.
Pasqual Molina 