EIXUGAR
A la casa nova hi ha un racó particular que he fet meu. Una terrassa orientada cap a migjorn, on el sol aporta una llum especial, càlida, i la brisa del mar arriba suau, fresca. Al migdia. Allí, a recer de les mirades que passegen, hi ha l’estenedor domèstic on, amb pinces de plàstic multicolor, es penja la bugada quotidiana, la de l’aixovar de la casa i la de la roba personal.
Sovint, quan torne del treball, em sorprenc mirant, com embovat, la roba estesa. Durant una bona estona. M’agrada l’estètica de les peces penjades sense ordre. L’harmonia dels colors col·locats sense lligar. La fragància neta de la roba neta quan t’hi apropes. El tacte suavitzat quan l’arribes a tocar. Aquells dies, els de llum càlida i brisa suau, els llençols s’engronsen delicadament. D’altres, ballen nerviosos al compàs del garbí. Uns pocs, les puntes provoquen esclafits de tralla quan colpegen furioses el vent que els ataca. Roba neta, oxigenada i seca. Objectiu aconseguit. Absència d’inclemències. Satisfacció mesurada. Confort. Serenitat. Pau. Poder continuar.
Eixos dies, hi ha records que retornen fàcil. De ma mare. Imatges d’un pati gran, d’una pila amb una aixeta d’aigua clara, d’aquelles pastilles de sabó d’olor tan forta i tocar aspre, de la gaveta d’ases amples i de la post de fusta amb superfície ondulada. Revenen cançons de radio vella i el seu taral·larejar volent-les acompanyar. Jo observava, com hipnotitzat, el seu ritual: mullar en la pica plena la roba bruta, fregar-la, sobre la post, amb els artells de les mans, amb suavitat, si convenia o amb vigor fins, de vegades, fer-se sang, mirant cap a dalt, aguaitant raigs de sol i vent propici per, en acabar demanar-me ajuda, per a escórrer les peces que eren més grans: “tu agafa d’ací i no et mogues, que jo l’enrotlle des de l’altre costat”, i així ho feia amb energia fins fer-me, de vegades, tambalejar. I jo em reia i em reia. Desprès amb la gaveta plena de roba humida pujàvem a la terrassa a l’aire lliure, prop del cel, on en dos fils de palomar nugats de punta a punta ella penjava la roba amb les pinces de fusta que jo, una a una, li anava donant. Després, m’agarrava de la mà i baixàvem cap a la cuina per dinar o berenar. Dalt, la roba estesa esperava el miracle del sol calent i de la brisa fresca.
Aquesta setmana són dies de volantins freudians. D’escorcollar en la memòria records balsàmics que em suavitzen l’ànima. La meua filla se n’ha anat hui. Lluny. Per posar distància que li done perspectiva. Espai. Aire. Tant de bo que trobe un pati, amb bona pica i aigua clara, sabó i post per a rentar. Tan de bo que trobe una terrassa, amb bon sol i brisa neta per a eixugar. Tant de bo que arribe el dia en el qual puga contemplar, amb esperit seré, com s’engronsa la seua bugada, delicadament.
Pasqual Molina 