DOCTOR HOUSE
En cap aula de la Facultat de Medicina m’ensenyaren com relacionar-me amb els pacients. Esporàdicament, els darrers anys, en les classes de les assignatures mèdiques, alguns dels professors, entre de la descripció dels signes i símptomes de les malalties i la del diagnòstic i tractaments incloïen algun missatge humanístic de com el metge havia d’apropar-se al pacient i a la infermetat. Poca cosa. Esporàdicament. La relació del metge amb els pacients no em fou ensenyada ni avaluat l’aprenentatge. Tampoc no s’ha fet, després, les darreres dècades. M’he anat assabentat. El metge tracta els pacients amb amabilitat, correcció o respecte com ho pot fer tot al contrari. Segons el seu caràcter, la seua educació o els seus sentiments. Vostés ho saben bé. Ho han gaudit. Ho han patit.
Sobre aixó, jo en vaig tindre dos mestres extraordinaris. Els dos, fora de la Facultat. L’un, don José Rubio, metge gandià, amb el qual vaig aprendre durant els estius dels primers cursos de la carrera, a saber estar i a comportar-me davant d’un malalt, a saber escoltar pacientment mentre et fixes en tots els detalls. Amb ell vaig conèixer l’arma més poderosa que té un metge per a curar: la paraula. La paraula que informa el pacient amb exactitud i delicadesa sobre la malaltia, la que aconsella el camí a seguir, la que mostra afecte, comprensió. El doctor Rubio posseïa eixe poder de la paraula i el transmetia amb una veu greu i profunda, una veu que omplia tot l’espai de la consulta, sent aquesta, per a molts dels seus pacients, la recepta de la vida i la promesa d’un futur on els pronòstics creaven incertesa. L’altre va ser don José Planelles, a qui considerem, tots els cirurgians que ens formàrem en el Hospital Clínic de València, el nostre mestre. Senzill, proper. Les grans virtuts! Afectuós, sense pressa. Les grans necessitats! Tinc dotzenes d’anècdotes viscudes amb ell i d’altres tants consells, rebuts d’ell, sobre com tenia que comportar-me davant del pacient en tot moment. Encara hui em sorprenc utilitzant algunes de les seues paraules, dels dos, i somric agraït.
El Col·legi Oficial de Metges de Valencia ha fet públic el resultat d’una enquesta realitzada als ciutadans sobre la qualitat de l’assistència sanitària que reben per part dels professionals mèdics valencians, el resultat de la qual, en general, és prou favorable. En una de les gràfiques es mostren les qualitats humanes que destacarien en els metges que els atenen: l’honestedat i l’ètica personal, la seguretat que inspira la seua formació i capacitació, la confiança i el tractament proper, la facilitat de comprendre la informació que reben, el respecte en el tracte rebut i el temps que els dediquen en les consultes. No s’aclareix bé si les qualitats estan ordenades fins acoblar el percentatge considerant-les en conjunt o si han sigut considerades individualment, ja que, si fóra així, el resultat és per a reflexionar-hi.
Parlava l’altre dia amb una psicòloga clínica, la qual imparteix cursos sobre la relació i comunicació entre els metges i els pacients adreçats a metges residents hospitalaris, i em deia, un tant sorpresa, com alguns d’aquests joves metges es queixaven de la obligació d’haver de parlar amb els pacients i amb familiars com si ells no en tingueren prou faena amb el coneixement de les malalties, diagnòstics i tractaments. Jo li vaig comentar que a mi no em sorprenia tant, encara que fa anys que estic fora del sistema públic, els darrers anys ja vaig conèixer algun d’estos companys. Pense que aquests joves professionals no són més que el fruit d’una selecció elitista (el de les notes més altes) per a poder entrar en el numerus clausus de la Facultat, una competitivitat aterridora durant la carrera per a obtenir les millors notes per a estar en la pole position per a aconseguir les millors places dels hospitals desprès de l’examen MIR, una proba de selecció aclaparadora en la qual sempre he tingut la impressió que és més important l’exactitud de les respostes que no el raonament de les contestacions, procés en la meua època fonamental.
Dues coses. Collita pròpia. Per a tractar bé els pacients sols cal posar-se en el seu lloc i tractar-los com voldries que et tractaren a tu si fores el malalt. A mi del doctor House sols m’agrada quan en la soledat de sa habitació adopta eixe aspecte reflexiu en el qual un no sap si està buscant el detall que no li encaixa en un cas o el perquè és tan cafre amb els familiars i amb els pacients.
Pasqual Molina 