MENJAR-SE UNA MAGRANA
Reconec que, ara mateix, no sé com s’anomena el primer que s’ha de fer per a menjar-se una magrana. Les taronges es pelen, els melons es tallen, els cocos es parteixen, però desconec com es diu l’abordatge inicial d’aquesta fruita que m’agrada tant i que, com aquelles, no pot menjar-se a mos redó.
De menut, la magrana era per a mi una fruita exòtica. No havia vist mai un arbre, però el meu company de classe Fernando Deusa en tenia un. En l’escola, a l’hora del pati, jugàvem a futbol en el mateix bàndol i quan jo marcava un gol ell em portava, l’endemà, una magrana, que jo duia a casa ben content. Ma mare no em deixava tocar-les, perquè feien negres els dits de les mans. Ella, amb un ganivet tallava un poc la pell i, amb les dues mans, a través de la bretxa, obria la peça en dos trossos i, a continuació, amb tota la paciència del món, anava alliberant, pràcticament un a un, aquells grans polièdrics que com més color tenien eren més saborosos. Després hi afegia sucre i els regava amb un bon raig de vi. Era el final extraordinari per a algun d’aquells dinars modestos de plat únic i mitja barra de pa. L’endemà, cap efecte en l’excusat!
Tinc ara, a la Marjal, un magraner; me’l va regalar el meu amic Andres Requena; és de la varietat tendral; cap a l’estiu floreja; la flor es campaniforme i d’un color roig diferent. Quan per la Fira arriben les magranes, aquestes són grans, de pell brillant i grogosa, que a mesura que madura en l’arbre pren, difuminat, un color roig delicat. Tatiana Rodriguez se’n guarda alguna intentant que li arribe a la nit de Nadal. En la seua terra de Lleó es tradició que la magrana forme part de l’amanida del sopar. Jo l’he tastada en l’ensalada i, realment, hi dona un toc interessant. El que ja no puc hui és menjar aquell plat de postres exquisit de magrana amb vi i sucre. L’endemà, efecte tap!
Encara que no sé com s’anomena l’acte d’abordar una magrana, conec una manera genial de desgranar-la. En dos minuts. Sense embrutar-te les mans. Comprove-ho! Cal tallar-la per meitat, en dues parts. Desprès, col·locar-ne una, cap per avall, sobre la palma d’una mà i, amb l’altra mà, amb una cullera sopera, colpejar sobre la pell de la magrana repetidament, amb energia! Aleshores, veureu com els grans van caient sobre la palma de la mà i com s’escapen entre els dits cap el plat col·locat per sota. La primera vegada que ho veus fer, no t’ho pots creure, per la senzillesa i per l’efectivitat. Cauen tots els grans! Tots! La magrana es queda buida, les cel·les que els contenien, netes! Els barandats interns, pelats! En un minut. En dos minuts, les dos meitats. Sense embrutar-se, quasi, les mans.
Fa uns anys, anava amb el meu cotxe cap França, a Montpeller, per visitar el professor Jean Louis Lamarque, catedràtic de la Facultat de Medicina i cap de Departament de Radiologia de l’Hospital de Sant Eloi. Un dels meus mestres. Con sempre, vaig parar en l’última de les àrees de servei espanyoles abans d’arribar a la frontera. S’anomena la Porta de Catalunya i hi omplia el dipòsit de gasolina, anava als lavabos i descansava una estona. L’estació és molt gran, ocupa els dos costats de l’autopista i el pont que les uneix. El disseny arquitectònic, aleshores, era molt modern, avantguardista. Travessant el pont hi havia, en una de les parets, un enorme vidre a traves del qual es veia la cuina del restaurant i, aquell dia, set o huit cuiners treballant, vestits de blanc i amb aquells barrets enormes al cap. En primera fila, davant de mi, a l’altra cara del vidre, un ajudant de cuina, molt jove, s’afanyava a “atacar” unes magranes que tenia sobre el banc. Feia cara de fotut. Jo vaig colpejar el vidre i ell em va mirar bocabadat. Aleshores, amb gestos, com un mim, li vaig anar assenyalant els passos per a desgranar la magrana. Ell, entre incrèdul i divertit, anava fent-ho, però quan es va adonar que els grans caient miraculosament, començà a cridar a tots els seus companys, que hi arribaren i posaren cara de sorpresa. Tots ells es dirigiren la vista cap a mi i m’aplaudiren, cridant i xiulant, i jo que, per culpa del cristall, no escoltava, els aplaudiments, els bravos ni els xiulets, vaig saludar teatralment, em vaig retirar de l’escenari i me’n vaig anar a Montpeller.
Com es dirà el què cal fer per a menjar-se una magrana?
Pasqual Molina 