LA FINESTRA DE LA MAR
Elegírem el mar com a bàlsam. Érem uns dels damnificats de la vaga escabrosa dels controladors. Uns dels presoners de l’espai aeri espanyol tancat. Ens miràrem a la cara i recordàrem les paraules de Bertrand Russell escrites en Els camins de la llibertat… i recordades recentment: “La preocupació, la impaciència y la irritació són emocions que no serveixen per a res”. Aleshores, ens agafàrem de la ma i vàrem eixir de l’aeroport. Des del cotxe, telefonàrem a l’hotel estimat, aquell penjat d’alt d’un penya-segat. Sobre el Mediterrani. Enfront del mar. El mar seria, una vegada més, el bàlsam.
El mar, paradigma existencial. A la vora del qual arribes, per primera vegada, titubejant o amb por, agafant fortament la mà de ton pare. El mar dels matins assolellats companys de castells d’arena i jocs de pilota. El de les vesprades primaverals de colles i mones de Pasqua. El mar de les nits càlides testimoni de mans tremoloses descordant bruses adolescents. El de les paraules d’amor senzilles i tendres. El de les promeses de vida eterna junts. El que et veu arribar un dia portant el teu fill, titubejant o amb por a la seua vora. El mar company de reflexions a meitat d’una vida. El mar on diposites les cendres de ta mare. El mar de la teua intimitat.
M’agrada anar a la platja. En moments de poca gent. Si pot ser. Camine per la vora amb els peus nus. Arribe fins a la de Xereco. I en torne. A l’oest la restinga preservada em fa somriure content. Més lluny, dalt, el massís del Montduver em mira amb els mateixos ulls que veurien arribar fenicis, hel·lènics, romans, pirates moros i, fa poc, vaixells de l’America’s Cup.
De tant en tant, m’ature i em gire. Davant de mi, el mar i el cel. La vista és admirable, com una finestra a la qual pots abocar-te cada dia i gaudir d’un paisatge diferent. El cel i el mar utilitzen, segons l’oratge, tota la paleta dels blaus i dels verds. Mar de superfícies d’oli que onegen plàcides amb la brisa suau. Ones que naden com a dofins fins a arribar a la vora amb silenci. D’altres que bramen trencant-se amb mil espurnes de bromera dibuixant, amb files que arriben, les mil cares de la mar.
Núvols d’un blanc brillant que pinten en el firmament figures evocadores. D’altres, negres, que s’arremolinen amenaçant amb llampecs, tempestes que esgarrifen. En l’escenari, sols es manté inamovible, lluny, la línea de l’horitzó. L’horitzó, seguretat d’una meta per als indecisos, promesa d’un més enllà per als somniadors. En els dies clars d’estiu la línea de l’horitzó és tènue, i el mar i el cel es fonen plàcidament.
I, de nou, camine. Amb la brisa suau besant-te la cara, el sol temperat acariciant-te la pell, l’arena fent-te cosquerelles a les plantes i l’aigua freda remullant-te els turmells. I torne.
Aquestos dies, a l’hotel estimat, aquell penjat dalt d’un penya-segat, sobre el Mediterrani ens hem retrobat. El mar omplia la vista des de qualsevol racó de l’habitació i un arc emmarcava el cel de punta a punta de la terrassa. El mar, com a bàlsam d’un intent de decepció. La neu serà una altra volta.
Pasqual Molina 