PITET
Aquesta setmana ha mort José Maria Angel Guillem, Pitet. Als 93 anys. Era un referent històric de l’esport gandià. El de la natació. El malnom de Pitet li’l van traure sent molt jove. Era de baixa estatura, però de complexió atlètica i tenia un parar marcial amb el pit prominent. Portava descordats, sempre, els dos primers botons de la camisa mostrant nua la part superior del tòrax. I li van traure el malnom, Pitet. Així l’han conegut tota la vida i així el recordaran. En la meua infància, Pitet era un nom important. Com el d’Antonio Climent, Misteri, amb l’halterofília, Paco Bonet, Mona, amb el futbol, Pepe Estruch, Garrofa, amb el bàsquet, o Justo Insa amb les motos. Després, Pitet fou una persona. Ell i la natació són el nexe amb un dels períodes més importants de la meua vida, el de l’adolescència.
Vaig conèixer Pitet el 1964. Jo tenia tretze anys. Quan el meu company, Salvador Moragues, el Cheriff, nadador, em va portar al Club. Allí vaig conèixer, també, tots els xics i xiques que formarem aquella colla d’amics que, units per la natació, visquérem junts aquella època inoblidable: la de l’educació escolar, la de l’esport per l’esport, la de les primeres experiències afectives, la de les il·lusions per tot i per a tot, la dels projectes vitals. El pare Molins ens ensenyava durant el dia, Pitet ens entrenava per les nits i els caps de setmana la casa de la senyora Rosario era el punt de trobada de tots, el de les llargues xerrades, la casa dels berenars, la del pickup i discos de vinil, la de les veus d’Adamo i de Serrat, la dels primers balls amb les mans en la seua cintura, la de les paraules d’amor senzilles i tendres… Veus i paraules a cau d’orella.
Ens entrenàvem totes les nits de la setmana, durant tot l’any. Com que no teníem piscina (un club de natació sense piscina!), el mesos de l’hivern els dedicàvem a la preparació física. A les instal·lacions del Athletico Club Gandia a Benipeixcar (on s’entrenaven els atletes de halterofília i on els dies festius feien ball). L’entrenament començava fent voltes infinites a la pista de ball. Després hi havia exercicis drets, asseguts, gitats i rematàvem amb peses. Salvador Arbona morí jove d’una malaltia aterridora. Vicent Aparisi i José Julio Jiménez eren els majors, han faltat recentment. Rosa Maria Merí dominava la natació valenciana. Al tancar aquest gimnàs, les nits dels hiverns següents foren d’una peregrinació penosa per patis de col·legis i instituts.
Entràvem en contacte amb l’aigua l’endemà de Sant Vicent, acabada la Pasqua. Caiguera com caiguera. A la piscina del Camping Caudeli, situada a cinc quilòmetres de Gandia. Una piscina, descoberta, amb l’aigua bruta des del mes de setembre anterior i gelada de tot l’hivern a la intempèrie. Anàvem al càmping en autoestop que feiem davant l’hotel Ernesto. Pitet era un entrenador exigent. Les dues hores de treball a l’aigua eren de gran intensitat. En acabar l’entrenament, tornàvem a casa en un camionet de la fusteria del senyor Melo, tots darrere asseguts en terra, apegats per protegir-nos del fred i cantant cançons escolars. Els mesos d’estiu, l’entrenament augmentava amb una sessió al migdia, al port de Gandia, el qual creuàvem en deu o dotze ocasions, sortejant barques i barcos, fent exercicis de braços i peus alternant els diferents estils. Amb aquelles condicions, precàries, el Club Natació Gandia fou capdavanter a la Regió Valenciana amb campions i records. Alicia Peiró, Maria Eugenia Mascarell, Maria Rosario Pelayo, Sayo, foren ames de la natació regional. En homes, Pepe Ángel i Javier Merí i, per damunt de tots, Enrique Melo. Des d’aquelles condicions impossibles Gandia tingué quatre campions d’Espanya i un nedador olímpic a Munic. I Aixó ho va fer Pitet i la seua dedicació entusiasta i altruista. Sobretot als bons! Jo no vaig guanyar mai en cap piscina, cap travessia als ports, no tinc a casa copes en les prestatgeries i no vaig pujar mai dalt d’un pòdium per una medalla. Però no vaig faltar mai a un entrenament ni a una competició. Ni un sol dia! Durant prop de cinc anys! La natació i aquell grup amics m’ajudaren a fer-me. Ara són records vitals, els del meu temps amb Pitet. Ell en tingué d’altres. En el soterrament vaig veure dos dels primers campions d’Espanya que ell va entrenar en anys de postguerra, Alfredo Martinez i a Rafael Martinez Samper. Emocionats!
Pasqual Molina 