RIPOLLET
Al moll del Grau hi ha avarada una barca. Sola. S’ha mort el seu patró. El motor no bramularà més de matinada, la bocana no la veurà més eixir del port amb ell dempeus sobre coberta, guiant la canya del timó. Cara al mar, amb la proa relliscant les ones. Cara al dia, amb el fred clavant-li agulles a la cara i bufant-se les mans plenes de prunyons.
Salva era pescador de petxines. N’era un bon pescador. Havia adquirit tota la saviesa del pare, Ripoll, qui li ensenyà on havia de buscar-les, com havia de rastellar-les, a complir prompte la quota i a tornar aviat al port.
Salva era el meu gendre. Eixe fill que, de casualitat, et dona la vida. Eixe fill que quan la vida te’l lleva tu, també, et trobes mort.
Quan vaig saber que rondava casa, com l’amo que cuida la hisenda, em vaig interessar i, per tot arreu on preguntava, totes les respostes foren bones: “És un bon xic, Pasqual, molt formal en la faena, pertany a una família molt coneguda i respectada del Grau. Gaudeix de bones companyes, té sanes diversions”.
Jo estava segur d’haver-ho fet, tot, amb discreció, però, abans de conèixer-lo, Salva m’havia batejat amb un malnom, el Torrotito, perquè jo, segons ell, pareixia el turó de barca, sempre amb la llum encesa per a avisar de la seua presència, per si de cas. És a dir, em passava de previngut, me n’eixia de protector. L’altra filla m’ho contà, davant d’ell, el dia que me’l varen presentar. Pobre xic, no sabia on amagar-se, no sabia on mirar, mentre la delatora no parava de riure i ell li murmurava entre dents un “me les pagaràs!”
Ens varem entendre de seguida i la nostra estima fou sempre mútua. No vaig aconseguir mai que em tutejara, però amb el seu tracte de vosté no hi havia llunyania, tan sols el respecte que empra l’home ben educat.
Compartíem aficions. Anàvem junts al futbol, però a Mestalla no es quedava al meu costat, la meua presència el tallava i se n’anava amb els amics per poder-se desfogar. Li encantava la Marjal. Ell hi anava tots els dies per cuidar els animals: la burreta Roberta, la vaca Milka, les egües Lara i Rita, el seu cavall Campero, amb qui li agradava galopar, juntament a Juanito i el Careto, per la vora de la mar. Cérvols, cabres, ànecs, oques i gallines que ell volia lliures encara que es paparen el favar. Tenia la potestat de fer i desfer en aquell tros de terra que ell s’estimava tant i que jo li vaig fer sentir com a propi. Quan jo hi estava, m’agradava veure’l arribar. Saludava i se n’anava o venia i es parava i, aleshores, sota el sol tebi de tardor o sota l’ombra de l’estiu, ell em contava les seues coses i jo li contava les meues i parlàvem un poc de tot.
Era amic de Nicolás, amb qui compartia confidències i de Jose Manuel amb qui isquè algun temps a la mar. Al carrer era amable i molt atent. Saludava les persones, tenia sempre bon humor. Ell era Salvador Ripoll. Ripollet per als del Grau.
L’altra vesprada, durant el soterrament, el pols del poble es va parar. El silenci feia mal. Durant molts minuts interminables, mans estrenyien mans acompanyant sentiments, galtes buscaven galtes compartint llàgrimes i cossos abraçaren cossos combregant dolor. En l’homilia, don Vicent, el rector, cisellà amb ma d’orfebre les paraules i, fent una paràbola amb les malalties del cos i les de l’anima, contestà preguntes inquietants. Fou un bàlsam de consol per l’esperit. En acabar la missa li vaig donar les gràcies i vaig quedar a anar a veure’l algun dia, són temps en els quals necessite, més que mai, escoltar la nova veu que té l’Església. La de l’altre dia fou la del perdó i la misericòrdia.
Li donàrem terra a boqueta de nit, al panteó que té la família. Ara Salva està amb el seu iaio, a qui ell estimava tant. És l’únic consol que em dona pau en aquests dies tan fotuts. Mai en la meua vida una setmana havia estat tant de més. Mai havia escrit paraules tan xopades de tristesa.
En el moll del Grau hi ha avarada una barca. Sola. Sense patró. Ripollet era el meu gendre. El meu fill. El buit és inabastable.
Descansa en pau xicon. Descansa.
Pasqual Molina 